durant anys Catalunya va tenir bona premsa en el món anglosaxó. Ho sé perquè hi vaig tenir a veure, gratuïtament, discretament i solitàriament. El tema em va caure a les mans, en tant que corresponsal del diari The New York Times i de l'agència The Associated Press. Va anar bé perquè no podia ser altrament. Que un petit poble estigués culturalment ofegat produïa rebuig arreu, menys en els estats que estaven emborratxats per la follia del model jacobí d'estat nació.

Ara això ha canviat. No pas perquè jo ja no col·labori massa o gens en la premsa internacional. Ni tampoc perquè els valors democràtics -entre els quals hi figuren, avui més que ahir- els drets nacionals. El que ha canviat és Catalunya, i en particular la Catalunya que s'ho ha menjat tot, és a dir, la Catalunya política.

Ho escric tenint a les mans el darrer número de l'excel·lent revista britànica The Economist. Hi ha un suplement de vint pàgines sobre Espanya i dins aquest un article d'una mica més de dues sobre Catalunya. Aquest darrer no el signaria. Per exemple, és un error el suggeriment que hi hauria d'haver dos canals d'ensenyament secundari, un en català i un altre en castellà. Però tanmateix fa afirmacions que ens haurien de fer reflexionar, mentre que podria haver exposat altres aspectes ben pitjors de la Catalunya actual, que jo subscriuria.

En tot cas, ja no és un article simpàtic, com segurament ho hagués estat anys enrere. El pitjor és que, atès com estan les coses, hi ha una gran probabilitat que d'aquí uns anys The Economist escrigui un article encara pitjor sobre Catalunya.

Està molt clar que allò del pactisme, d'anar pas a pas, de no oblidar mai la preeminència del pensament, del dret i de la cultura, varen ser virtuts que ens crèiem tenir i que amb la fi del franquisme pensàvem que podríem recuperar. Era el que ens feia creure que érem més liberals i, per tant, més europeus que altres. Però aquelles virtuts s'han quedat en alguna cuneta, atropellades pels cotxes oficials dels polítics catalans que ens dominen. Les han aixafat, amb un Audi A6, naturalment.

Està mort i enterrat el que somniaren Jaume Vicens Vives, Maurici Serrahima, Pere Duran Farell i Josep Benet, o a Girona, el doctor Pompeu Pasqual Carbó. En puc parlar perquè vaig tenir l'honor de conèixer-los a tots ells. Avui no es pot imaginar que aquell somni ressusciti algun dia.

Si eventualment el recuperessin seria a base de mirar enfora. Com va escriure fa anys Francesc Vallverdú, un gran poeta i amic, ben desaprofitat, estem en "l'angoixós instant del dilema / entre la vida o la mort, entre l'aire / o l'asfixia, entre foranes / claredats o el patri foscam". Avui la claredat ens ha d'arribar de fora. Aquí els llums han estat deliberadament apagats, primer per Jordi Pujol, després per altres.

Vistos des de fora ja no som un petit poble que es mereix solidaritat, sinó un altre que ha permès ser dominat, no pas cap país estranger, ni per la força de les armes, sinó perquè no ha volgut presentar combat. Ho havíem d'haver fet contra uns polítics casolans i una invasió del control polític que han convertit Catalunya en una terra captiva pel pensament, la cultura i el dret, entès (seguint Friedrich Carl Von Savigny) com un producte a cercar dins la pròpia societat. Finalment, hem arribat a ser el país de l'Europa democràtica on la societat té menys possibilitats d'orientar-se a si mateixa, lliurament. Ara hi estem resignats, però des de fora ens han vist el llautó o llautons: el dels que volen manar per manar i els que obeïm a causa que els nostres amos ens han fet perdre el nord.