La imatge que l'esquerra radical d'aquí ha volgut donar de Barack Obama s'haurà d'acabar un dia o altre. De moment li està fent més mal que bé. Li han posat el llistó tan alt que, inexorablement, atès que és un ser humà, quedarà per sota de les expectatives.

Una vegada més aquí ens caracteritzem per les volades de coloms radicals que ens amaguen la realitat. La culpa no és dels autors de les visions esbiaixades, sinó dels silencis d'aquells que es presenten com a moderats. Haurien d'haver dit, o pogut dir, o poder-ho expressar amb més força, que Obama no té res a veure amb Zapatero, ni amb cap radicalisme. Qui ho vulgui veure ho té fàcil, però qui vulgui estructurar aquesta veritat lligant uns temes amb altres, aquí ho té complicat. Haurà d'agafar un article d'aquí, un altre d'allà, per intentar anar fent.

L'absència de ponderació és monumental en força mitjans casolans de comunicació. Equival a l'enviament continuat de pedres contra el nostre propi taulat. Per acabar-ho d'espatllar, algun dia guanyarà el PP i aleshores l'actual discurs dominant serà substituït per una pedregada radical de dretes.

Posats a dir bé d'Obama, algú hauria de destacar la seva moderació. En efecte, tothom pot veure que als Estats Units no hi haurà cap gran cop de timó. En matèria econòmica ja s'ha vist. Obama no ha dit res en contra de les resolucions perfectament liberals de la cimera de Washington, perquè hi està d'acord. Altrament hagués parlat.

Tampoc no ha dit res contra l'acord entre els Estats Units i l'Iraq, pel qual hi haurà tropes nord-americanes en aquell país, com a mínim, fins el 2011. Els que han estat afirmant que Obama retiraria de seguida les tropes s'han quedat amb un pam de nas, malgrat que això sempre havia estat ben clar.

Ara també està clar que estem en un moment històric en que no només calen mesures econòmiques sinó també canvis en la visió del món i de nosaltres mateixos. Admès això, ben evident, les primeres banderes que aquí s'han alçat són les que ens volen portar en direcció contrària a la que és òbvia. En efecte, el nostre galliner està farcit de veus que reclamen més estatisme, més intervencionisme i més pes de la política sobre l'economia. En aquesta follia som capdavanters mundials.

Un proverbi xinès afirma que "quan el vent del canvi comença a bufar, alguns construeixen paravents i altres molins de vent". Aquí en ocasió de la revolució industrial vàrem saber construir molins de vent, però des de la Transició ençà, en la qual tants teníem dipositades infinites esperances, la nostra especialitat dominant són els paravents.

Certament, no només fem això. Per posar un exemple recent, la llei catalana d' educació que acaba d'entrar en el parlament és un bon molí de vent. Però, quants anys han calgut per impulsar una llei de pretengués posar fi a un desori en els centres públics que clama al cel?

El que resulta incomprensible és que aquest bon pas es dugui a terme després d'anys de tenir com a models les bogeries de cabdills dits revolucionaris de Llatinoamèrica. Són models o mers discursos sense els quals no s'hagués arribat a l'actual desori existent en el camp de l' ensenyament públic. Un fet que lògicament afavoreix que els pares cada dia prefereixin més l'escola privada.

L'antic primer ministre socialista francès Lionel Jospin va afirmar que calia tenir "una economia de mercat, no una societat de mercat". Era una visió justa, si bé cal precisar que ningú mai no ha proposat que el mercat sigui el valor social suprem, de la mateixa manera que ningú vol la supressió de la política, ni del poder de base merament política, mitjançant el sistema democràtic.

Ara bé, tampoc pot existir una economia de mercat que estigui contínuament atacada des de poders polítics que es volen cruspir o limitar el benefici propi la llibertat de mercat o que tan sols no entenguin que l'economia lliure es mereix l'empara social. Això darrer és el que aquí sovint manca en els discursos ideològics subvencionats pel poder polític. És una cosa que Obama no farà mai