Divendres passat va ser alliberada la ciutat de Derna (90.000 habitants) a Cirenaica, és a dir a la part d'Est de Líbia. Tot seguit es va organitzar una gran manifestació popular. Hi dominava una gran pancarta on hi havia escrit, en anglès: "No Autocracy, no despotism, no nepotism, no cronysm". Qualsevol català pot entendre-ho, amb possible excepció del mot "cronysm", traduïble per amiguisme a l'hora d'atribuir càrrecs públics.

Lèxicament queda ben clar. Semànticament, és a dir quant a contingut, a Catalunya també resulta claríssim. De tots els mals justament execrats a la Líbia alliberada (autocràcia, despotisme, amiguisme i nepotisme) el que acabo de citar en darrer lloc té la virtut de ser definible amb més precisió que els altres. Mentre les tres altres maldats poden eventualment ser atribuïdes de manera abusiva, la quarta (el nepotisme) és una perversió política i moral que té límits clars. Qui no afavoreixi un membre de la seva família no pot ser acusat de nepotisme. Complementàriament, aquell que ho faci ja pot dir missa que el que duu a terme és una prova del vell mal del nepotisme.

Anant al gra, és obvi que la selecció, imposició, o el que sigui, d'Oriol Pujol Ferrusola com a candidat que està al caure a la presidència de la Generalitat, per part de CDC, és un exemple paradigmàtic de nepotisme.

Si no fos així estaríem en un cas de figura encara pitjor. En efecte, si la selecció Pujol fill fos per mèrits propis, és a dir perquè és el millor candidat de que disposa CiU resultaria que el nivell intel·lectual i polític d'aquesta coalició no solament és tan baix com tothom pot veure que és, sinó que és encara pitjor. Vaja, que està en profunditats abissals.

Si algú pretengués fer empassar que Oriol Pujol és un fora de sèrie se li hauria de replica: fugi, fugi. O bé: aporti alguna prova. A hores d'ara jo les ignoro, i això que vaig conèixer, a instàncies seves, d'ell, a Oriol Pujol. En no ser un practicant de l'argument "ad hominem", és a dir basat en les persones, només se m'acut concloure per un "deixem-ho estar". D'altra banda, tampoc revelaria res que no sigui sabut per moltes persones.

Tanmateix, sí que puc exposar una dada interessant, no gaire coneguda. Consisteix a donar el nom de la persona que, per primera vegada, em va dir que Pujol volia que el seu fill Oriol fos el seu successor. Va ser el meu enyorat amic Jaume Casajoana ( 1930-2001). M'ho va dir abans del 1993. Ho puc precisar perquè aquest va ser l'any que Oriol Pujol va treure per primera vegada en cap en l'esfera pública, en ser designat per un càrrec a la Presidència de la Generalitat, exercida, ai las, pel seu pare.

En Jaume em va deixar astorat. No m'ho podia creure. Però com a font era impecable. Va ser membre fundador de CDC. Catorze anys abans havia estat detingut junt amb Pujol pels fets de Palau de la Música (1960). Quan el 1982 vaig acceptar -cometent l'error més gran de la meva vida -ser director general del projecte de TV3, que Pujol m'havia estat oferint durant dos anys, la primera condició que vaig posar va ser que Casajoana fos el meu diguem-ne cap polític. Va anar exactament així.

Inicialment, Pujol s'hi va oposar, però li vaig dir que era caixa o faixa. Un parell de setmanes després, va acceptar-ho. Mentrestant ja n'havia informat, un diumenge al matí, en Jaume, que no s'ho esperava i me'n va quedar molt agraït. Increïblement, em va dir que no li estranyava que Pujol no ho tingués clar. En Jaume tenia massa personalitat per a Pujol.

Ara estem com estem. Quant a nepotisme ens trobem en el mateix paquet que un munt de tiranies, i sense ni pancartes. En efecte, hi ha nepotisme o n'hi ha hagut intents, a Corea del Nord. A l'Egipte de Mubarak. A la Líbia de Gaddafi. Al Gabon d'Ali Bongo, fill d'Omar Bongo, mort a Barcelona el 2009. Al Congo de Josep Kabila, fill de Laurent Kabila. A l'Argentina de Perón que va ser succeït per la seva corista de dona, com, molts anys més tard, l'impresentable Néstor Kirchner fou succeït per la seva igualment demagoga dona. El tirà assassí Fidel Castro ha estat substituït pel seu germà Raül, després de que durant anys un fill (Fidelito) del primer hagués estat considerat el probable successor. A la Romania de Nicolae Ceausescu i a la Sèrbia de Slobodan Milosevic els intents de successió filial varen fallir. Què no afegir de la família de l'autòcrata tunisià Ben Alí, encapçalada per la seva dona, experruquera?

El nepotisme ha anat bé a la pitjor democràcia d'Europa, Grècia. L'actual primer ministre socialista Andreas Papandreu és fill i net de cap de govern. El seu antecessor Kostas Karamanlís és fill de primer ministre.

Finalment hi ha Catalunya, que avui potser és la part del món on s'han dit més bestieses sobre l'històric i admirable procés de consecució de llibertats a la conca mediterrània. Un fet inqüestionable és que en els països acabats d'alliberar, hi ha, com a mínim, i com gran novetat, pancartes, com la de Derna, que denuncien uns mals que - en el grau que sigui - també tenim aquí. Ara bé, aquí es calla, com si fos culpa del poble. No ho és.