Parlar amb dirigents, militants i amb l'entorn de CDC m'ha convençut que el seu futur, i el de tots plegats, es presenta complicat. De fet, no cal demanar-se si l'actual Govern de la Generalitat acabarà malament, com ho va fer el Tripartit, sinó quan tindrà efecte el desastre. Em diu un antic president del Parlament: "Artur Mas m'ha decebut molt". Li demano si coneix algú a qui no hagi decebut. Respon "no".

El convenciment general és que arribarà un moment en què es produirà el que l'admirat pensador liberal Norberto Bobbio anomena "sovraccarrico", una sobrecàrrega. El defineix com "una desproporció creixent entre el nombre de demandes que provenen de la societat civil i la capacitat de resposta del sistema polític". També passa en el sistemes elèctrics, entre d'altres. Abans es deia que petaven els ploms. Una falsa solució era augmentar el gruix dels fusibles, amb la qual cosa es podria produir un curtcircuit i potser un incendi.

Invertint la carga de la prova, costa imaginar que algú pugui ser optimista, exceptuats aquells als quals els ha millorat la seva situació personal. Fins i tot en aquest grup he trobat moltes angoixes.

Anem a pams. Comencem pel pensament o la visió del món, el que en alemany (i no només) se'n diu la "Weltanschauung". Hem esdevingut un desori grotesc.

Durant anys, Jordi Pujol va ser un tap conceptual no només per CDC sinó per a tot intent de clarificació del catalanisme. Si algú pretenia dir alguna cosa, era esmicolat, destrossat, arrasat, pel propi Pujol. Ho feia amb gust, ganes i manca d'escrúpols. Hi ha pocs aspectes de la política catalana que consideri més claus i a la vegada més fàcils de demostrar. En tot cas, el pujolisme no ha estat mai un pensament sinó un conjunt de cataplasmes utilitaris d'ambició i de to messiànics.

Un pegat es neutralitzava amb un altre. Però des de fa un parell d'anys el no-res generalment tranquil·litzador i cofoi va passar a ser de trencadissa independentista. Un text cabdal, desaforat i desafortunat, va ser un article de Pujol, en el seu butlletí a internet, titulat "L'esguerro" (24 març 2009). Després ha reblat el clau declamatori d'un independentisme, que, ai las, el seu propi soci Duran Lleida qualifica d'"impossible". Bobbio diria que això crea una sobrecàrrega inútil impossible de suportar per part de Mas, que ja ara està obligat a pactar amb el PP i en el futur immediat encara ho haurà de fer més. Quan va pactar amb Aznar, Pujol no hagués permès que ningú dins de CDC li hagués anat segant l'herba sota els peus, com ell fa ara.

A més, hi ha la realitat econòmica i política quotidiana. Respecte a la primera, Catalunya ha deixat de ser fàcticament i potencialment el motor d'Espanya. Ho va poder ser perquè aquí hi havia una modernitat productiva i científica que ha desaparegut. No serà pas el conseller d'Empresa i Innovació, Xavier Mena, de qui m'expliquen orsais i relliscades monumentals, qui ens traurà del clot on estem.

Pel que fa a la política, hi ha fracassos palesos en l'ensenyament, la comunicació social pública i el sistema policial. En els tres hi domina un substrat ultraesquerrà que Mas ha deixat intocat, o ha potenciat: és el cas del nomenament a punt de caure de Delort com cap policial a Barcelona. Aquell substrat ha anat adquirint un component corporatiu, o clànic, que augmenta la seva impermeabilitat respecte a cap canvi.

Què podria fer Mas? Difícil d'imaginar-ho. A totes hores ha de sentir en el seu clatell l'alè de Jordi i d'Oriol Pujol ( i demés família) així com la de Felip Puig, que a través dels "talibans" independentistes tenen collat a Mas. Parafrasejant una dita castellana, no el volen ofegar però sí tenir ben agafat.

Mas es deixa. En els seus discursos no es troba ni un polsim d'inflexió vers alguna visió nova. Com a màxim, tapa forats, i ben pocs. No ha encarat ni petits temes que són representatius de l'anada a la deriva, com la pallassada de CDC a la Catalunya Nord.

Tampoc ha efectuat cap nomenament renovador en camps que ja estaven sota mínims. Per exemple, el nomenament de Víctor Terradellas com a responsable de relacions internacionals de CDC és un nyap tan gran com ho havia estat el de Carles Llorens. Aquest és el nivell de CDC? Doncs sí, és aquest. Recordar l'eslògan publicitari del "govern dels millors" ara fa riure. És un riure preludi de plors col·lectius.