Els governs de Jordi Pujol van tenir, des de pràcticament els seus inicis, un gran interès a construir una xarxa d'atenció sanitària a Catalunya estesa per tot el territori al màxim de propera a la ciutadania. Aquest objectiu li va generar estires-i-arronses amb l'Executiu espanyol, sobretot per les grans diferències sobre el finançament del sistema. La situació era tan tensa que el setembre de 1985 l'hospital de Blanes no podia fer front al pagament de les nòmines dels treballadors. En aquells moments s'havien fet les transferències del sector sanitari, però Catalunya encara depenia de les injeccions de diners de l'Estat.

És aquí on els negociadors de les dues parts no es posaven d'acord. Mentre Catalunya reclamava més pel dèficit que aleshores ja tenia l'Institut Català de la Salut -el 1984 era de quasi 12.000 milions de pessetes- el govern espanyol es negava a cobrir el total d'aquestes xifres. Només a tall d'exemple, el dèficit de tota la sanitat catalana entre 1981 i 1986 ascendia a 45.000 milions de pessetes.

Les diferències es van mantenir fins a finals de la dècada i una vegada solucionades, la Conselleria de Sanitat va tenir el camí lliure per executar el seu pla: la creació de la xarxa d'hospitals comarcals i centres d'atenció primària per, tal que, com explicava l'exconseller Trias el juliol de 1990, "s'estructuri a través de les regions sanitàries i que cadascuna estigui dotada de recursos suficients per atendre la població". A partir d'aquell moment el discurs constant de Jordi Pujol i els seus consellers va ser el de mostrar l'orgull del model en cada una de les inauguracions a les quals assistien.