Mai no hi havia hagut en la política catalana tanta voluntat d'imposar-se pel caos, la radicalització i l'eslògan buit, sense cap voluntat de donar-li contingut. Problemes econòmics ja greus són empitjorats per la seva aproximació, o manipulació, des de la política. Fons i forma es complementen, amb el resultat d'allunyar-nos més i més de solucions reals, per a les quals costa trobar polítics qualificats.
Un company periodista, de qui dono el nom al redactor en cap, va voler efectuar una informació que contraposés les posicions de CiU i PP respecte al pacte fiscal. Però li ha estat impossible. Li han donat llargues indefinides i no pas per raons circumstancials. Sembla que es vol evitar que la realitat debiliti la mitologia instrumental. Hi ha una baralla, diuen, però no es vol exposar seriosament per què. Deu ser que, almenys a alguna part, li interessa la baralla per si mateixa?
És impossible no recordar a Luter. Aquest va estar a punt de morir cremat a la foguera per traduir la Bíblia a l'alemany. Va ser una de les grans fites de la història de la humanitat. Mentre els texts sagrats del cristianisme eren només comprensibles pels clergues, la potestat omnímode del Vaticà estava assegurada.
Respecte a la Bíblia o al pacte fiscal, de dues coses una: o bé són temes importants -i per tant tothom té dret a saber de què va- o bé són qüestions que, fins la Reforma en el cas de la Bíblia, s'havia de deixar en mans del clergat (i del seu immens poder) o, en el cas del Pacte Fiscal, cal que no pertorbi el poder misteriós d'aquests bruixots moderns que són els polítics casolans, fills d'un sistema electoral vil.
Quan la passió soterra el coneixement seriós i la possibilitat de solucions, tot esdevé possible, en particular els enfrontaments civils estèrils i que les polítics puguin amagar altres ous.
La democràcia té el gran avantatge sobre qualsevol altre sistema de poder en permetre plantejar-ho tot, cercant consens i enteses, sense cridòries. Per tant, seria lògic que CiU, plantegés, mitjançant una proposició de llei espanyola, un topall respecte al percentatge del PIB català que pot anar al conjunt d'Espanya. No és res d'aberrant ni d'insòlit. S'aplica a Alemanya, en tots els seus Estats federats. Hi ha un problema? Doncs, plantegem-lo on hi la solució.
Recordo que en la primera legislatura de la Transició, quan Jordi Pujol era diputat a Madrid, em va trucar per demanar-me que li fes una entrevista per publicar en el diari de Madrid del que jo era delegat a Catalunya. Li vaig fer en el seu despatx del passeig de Gràcia. En acabar, em va demanar que, a més, li fes una pregunta en la qual ell tenia interès. Ho vaig fer. Pujol volia declarar-se partidari que Catalunya fos una gran contribuïdora neta en el Fons de Compensació Interterritorial acabat d'establir per la Constitució. Encara no estava desenvolupat en llei. No ho fou fins al 1984.
Durant anys el tema no va ser d'actualitat, en tot cas no recordo que CDC el tingués en la primera pàgina de l'agenda. La meva sospita és que ara hi és -més passionalment que amb voluntat de solució realista- perquè Pujol va optar per la trencadissa, per usar la cridòria en substitució del que abans havia estat més aviat serenor.
Crec que un article de Pujol a la pàgina web de la seva fundació va ser l'inici del seu radical canvi de to, seguit per tota la seva cort. Tenia per títol "L'esguerro". Després hi ha hagut altres cridòries, algunes de patètiques, en aquell sentit. Hi he trobat més lirisme -i potser més ganes de complicar la vida a Mas, afavorint així la carrera ?d'Oriol Pujol- que no pas recerca de vies polítiques assenyades respecte a un tema tan complex com la fiscalitat i la despesa pública. Com he escrit a l'inici, pot haver-hi més voluntat d'imposar-se pel caos, la radicalització i l'eslògan buit que no pas de reformar el que pot ser reformat. En tot cas, en aquests temps de crisi, l'esvalotament és imperdonable. Sense cap mena de dubte, comporta un cost superior a tot possible guany.
