Cada dia que passa sembla més impossible tornar a la situació immediatament anterior a l'actual. No era una joia, però el present és catastròfic, en tots els aspectes, mentre que hi ha grapats d'indicis que el futur serà pitjor..
Hi ha massa coses a canviar, massa poc coixí conceptual per enfocar-ho bé (no dic res respecte a resoldre-ho) i també un conjunt immens d'inútils que es deixarien matar per no perdre poltrones en què no havien ni somniat mai. Són com paparres, o com sangoneres.
Per si això no fos prou ¿qui poden ser els interessats en un canvi, malgrat que hi hagi una majoria creixent de persones de viuen més i més malament? Què els pot ajuntar? Com poden superar les rodes de molí fetes empassar des dels poders i des de maximalismes diversos?
Francament, no ho sé veure. Al llarg del segle XIX i del XX, i fins i tot sota el franquisme, hi havia caus on es podia fer la viu-viu. Això ara està cruspit. El caramel de les subvencions, la complicitat que aquestes han sabut crear en la societat i la por del càstig per part de poders polítics sense escrúpols han creat un gran zoològic.
Vaig començar a fer de periodista quan Franco encara vivia. A l'endemà mateix vaig trobar amb facilitat fonts interessades en un canvi democràtic. Cap problema. El Ministeri d' Informació i Turisme i la "social" eren coses desprestigiades i més aviat llunyanes, malgrat seu. Podies trobar aixoplucs diversos. La societat volia canviar.
Arribada la democràcia, hi va haver una fraternitat aparent. Ara hi ha una davallada col·lectiva i multiforme que només puc exposar a petites dosis. Si ho fes en quantitats proporcionades a la seva amplitud -molt gran i magmàtica- em costaria ser cregut. El pitjor és que no es veu cap falca amb la qual alçar res.
Per exemple, sota el franquisme tardà vaig cobrir informativament, entre moltes altres coses, la Cambra de Comerç de Barcelona. Allí es veien els interessos econòmics reals. Ara és impossible. Quan veig alguna declaració del seu actual president evito llegir-la. No veig que d'allí en surti res, excepte un tam-tam del poder de torn.
També vaig cobrir molt els sindicats, en especial CCOO. Malgrat la força dominant del PSUC, hi havia debats i matisos de molt interès. Ara prefereixo esbrinar les subvencions que reben els sindicats.
Tanmateix, ahir vaig trobar quelcom d'insòlit. Va ser un magnífic article, però, ai las, publicat al Financial Times. Estava escrit per dos professors espanyols expatriats: Jesús Fernández-Villaverde (Universitat de Pennsylvania) i Luis Garicano (London School of Economics). Potser és la millor anàlisi periodística de la situació econòmica espanyola, indicant vies de solució i donant una justa clatellada a Mariano Rajoy.
Comparat amb casa nostra, aquell diari -i altres de llengües variades que llegeixo a Internet- tenen una característica que no té parió a casa nostra. És la ponderació absoluta i l'alçada de mires -coincidents o discrepants- dels comentaris dels lectors. Hi ha articles espectacularment bons i ben documentats que poden ser superats, en qualitat, per alguns comentaris dels seus lectors.
Per posar un contrast concret amb la nostra realitat, recordo com fa poc vaig llegir un comentari d'un lector a un article d'un diari d'aquí on es deia tranquil·lament que el Financial Times és, textualment, "propietat de la Màfia". Ni més ni menys.
Aquest agosarament és un dels més greus drames del nostre profund pou intel·lectual: tothom ho sap tot (i més) sobre tot. Aquí hi ha un tipus d'error que acostumo a dir-ne, en privat (perdó per fer-ho ara en públic) de pet bufat. En síntesi, des de casa no es diu res perquè les subvencions i la por de poders despòtics ho tapen tot, mentre el que ve de fora ja se sap. Està empeltat de Màfia (quina per cert, Cosa Nostra, N'Drangheta, Camorra, Sacra Corona Unita? ) o de la CIA, o de Wall Street, o dels "mercats" o de "Madrid". Així no podem anar enlloc.
