23 de octubre de 2012
23.10.2012

MAS, DE RECORDAR A TWIGGY A UN IMMENS MULLADER

23.10.2012 | 02:00
MAS, DE RECORDAR A TWIGGY A UN IMMENS MULLADER

De vegades comparo mentalment Mas amb una model i després cantant britànica coneguda per Twiggy. Va tenir fama fa molts anys. Tenia l'encant de no tenir cap encant. Hi ha hagut paradigmes de bellesa femenina entendridora i reposada com la Monna Lisa de Da Vinci o l'actriu Audrey Hepburn. No tenen res a veure amb l'exuberància primitiva i excessiva dels nus de Rubens, assimilables a Sofia Loren o a la cantant Madonna. Les primeres eren models de bellesa refinada, confiant, serena, pacificadora. Les segones fan una certa por.
Però Twiggy no tenia res. Era andrògina, però tampoc massa. Atreia pel fet que no era atractiva. També Mas a l'inici, en l'ordre polític, produí un sentiment comparable. Ja es veia que no faria res de bo ni de gran. Precisament per això el va triar Jordi Pujol, que ja tenia en el cap ser succeït pel seu fill Oriol. A mi m'ho va dir, en els anys 90, ho juro, i ja ho escrit altres vegades, Jaume Casajoana Roca ( 1930-2001), company de Jordi Pujol des dels anys 50 i després, crec jo, el seu millor crític. És notori que en Jaume va ser un gran amic meu durant molts anys i que jo no he usat mai frívolament el nom dels meus amics morts. Com el poeta Jorge Manrique, crec en el dret a una altra vida -terrenal- la de dignitat absoluta dels amics traspassats. Només faltaria.
Ara Mas ha passat de ser una Twiggy política -és a dir no tenir res de significatiu ni d'atractiu- a creure's ser el paradigma d'una nova era per a Catalunya. No li correspon. No n'és capaç. No toca, diria Pujol pare.
Algú més intel·ligent i sensible que Pujol o Mas, el gran dramaturg i poeta Berthold Brecht se citaria a si mateix: "Desgraciada la terra que necessita herois". Jo hi afegiria que encara ho és més aquella que pren per heroi qui no assumeix la seva banal discreció. O és que algú havia pintat Mas d'altra manera fa només uns mesos?
Però ara ja és després d'abans, diria Pero Grullo. Però Mas continua sent el personatge pel qual tothom l'havia pres, si bé no ho accepta. Es va revoltar, exactament l'11-S davant les imposicions del clan format pels dos Pujol i Felip Puig. És cert i demostrable.
En les corts medievals passaven coses així. En general, s'acabaven al marge de les poblacions, potser amb algun estossinat. Ara ho estem patint tots i no es veu cap sortida a un immens túnel, fa?laç, interessat, instrumental, de lluita pel mer petit poder immediat. No s'hi pot entaforar una tema tan seriós i multisecular com els drets dels pobles a llurs pròpies identitats i a viure pacíficament en un món on, des de sempre, la qualitat més generalitzada és la diversitat, com va saber veure fa segles Montaigne.
Tot resulta postís i exagerat i per tant insignificant, com diu un adagi francès. Però, en canvi, el mal que fa Mas i la lluita de clans dins de CDC pot ser durador i imprevisible. No hi ha dia que Mas no deixi anar alguna bajanada que, a més, pot ser alimentada, des de la trinxera del davant, atès que s'han creat trinxeres i que l'efecte mirall (o pèndol) és inevitable. A cada emmirallada perdem credibilitat.
Tanmateix, en un terreny faig confiança a Mas. És la seva constant radicalització. És allò que els francesos en diuen surenchère, és a dir un augment constant de les seves promeses, fins que el globus rebentarà. Llavors, retrobarem una Twiggy de sexe masculí, mentre recordarem que ja abans de Mas estàvem malament, per culpa de més d'un, però sobretot de Jordi Pujol, sense oblidar el Tripartit. Mas sol no hauria pogut imposar un mullader tan gran.
Un Mas que havia de ser un factor de renovació i de tranquil·litat haurà estat, per un temps avui imprecisable, tot el contrari. De moment, després de l'atzagaiada d'abans d'ahir, seguida per la d'ahir, només podem esperar la d'avui, prèvia a la de demà. Això tapa l'escandalosa manca de propostes electorals, com si no tinguéssim problemes concrets i urgents.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit