"Hi ha moments/ absorbents./ Hi ha moments que ho són tot./ Hi ha moments en què tu no ets quasi res i el moment ho és tot", diu en vers Francesc Vallverdú. En un d'aquests moments, Artur Mas es va passar. És el que pot succeir en el "set i mig", a què vaig jugar de nen amb el meus avis apostant només cigrons. Aviat vaig llegir El jugador de Dostoievski que em generà un definitiu odi pels jocs d'atzar. No solament els purs, sinó també pels practicats per polítics aventurers.

Mas va voler jugar. Va fer veure que sabia un munt de nacionalisme modern i que aquest li provocava una gran sensibilitat. Van ser dues mentides en una, connexes. També podia haver lluït de coneixements respecte la pesca de la balena i sensibilitat en relació a les gambes que milions de catalans ens hem menjant, en l'arròs.

L'enganyifa ara és manifesta. Així, en quatre dies ha pertorbat el vocabulari del nacionalisme i liquidat 150 anys de Renaixença. Dit en termes borsaris, en la comprensió dels dos grans temes hem caigut més que la Borsa de Nova York el 29 d'octubre del 1929, el "dimarts negre".

Finalment ara arriba la factura. Com ja avançava en aquesta col·laboració diumenge, Mas va de baixa. És poca, però força més del que mostrava la progovernamental i ben untada La Vanguardia. Avui està clar que es tracta d'una tendència que perdurarà.

El globus de l'emoció ha explotat. Hem entrat en l'àrea del realisme, per a la qual Mas està mal fornit, com acrediten els dos desastrosos anys de la ben seva Generalitat. La prova del cotó és que Mas evita que es parli dels problemes reals, que són els dominants en totes les campanyes en els països democràtics. Ho foren fa poc a França i ho són ara als Estats Units. Però "Catalonia is different", per desgràcia.

Dintre de poc Mas anirà a Brussel·les. Quants periodistes de TV3 i La Vanguardia l'acompanyaran? Moltíssims, que ens inundaran de cofoisme barat. A quantes personalitats de la Unió Europea veurà i sobretot quin poc cas li faran? Els que ?sàpi?guen llegir francès, o italià i no dic res de l'anglès, només en tindran prou amb llegir un diari en aquelles llengües per superar l'enganyifa de CDC. Algú s'imagina Le Monde, o Le Figaro sent tant subvencionats com La Vanguardia, o el Punt-Avui Ara? O una TV tan soviètica com TV3? Cal evitar un Estat català amb un Mas que encara exageraria aquestes maldats inadmissibles.

El gran problema és que tot això passa perquè hem deixat fer. Hi hagut partits i persones (no només CiU o de CiU) que s'han dit a si mateixes: "deixem fer, que després ens tocarà la rifa a nosaltres".

Tots els governs catalans ens han tractat com gallines. Han dit "tites, tites", i sempre hi ha hagut qui ha anat a buscar les sobres o algun pinso. Els menjadors de pinso presentaven els que evitàvem fer-ho com si ells tinguessin un comportament exemplar i nosaltres fóssim uns botiflers, insult ara substituït, pels corsaris a Internet de CDC, pel de "quintacolumnistes". Cal ser molt mal bitxo per usar-lo. Pitjor que el corsari, després ennoblit, Francis Drake.

El més obtús dels observadors recordarà com el 2005 el Parlament aprovà el darrer Estatut de Catalunya. Va ser possible perquè hi estaven d'acord tots el partits menys el PP. Jo no ho vaig lloar ni ho lloaré. Com els meus amics Heribert Barrera i Josep Benet, catalanistes de pedra picada, vaig creure que era un error. Ara ho crec encara més.

Però, en tot cas, allò fou possible perquè hi va haver un ampli consens. Ara no seria repetible, en cap cas ni manera. Mas mai no ha buscat cap entesa, sinó la submissió a l'anada vers no se sap on -cada dia canvia- en benefici de la seva pròpia persona. Algú s'imagina que això pugui acabar bé, sobretot mirant l'historial de gestor fracassat de Mas i les punyalades internes existents dins de CDC? Ni ?bevent un bocoi d'"Aromes de Montserrat" m'ho podria imaginar. Per tant, prendre distàncies respecte a Mas és una mesura de prudència col·lectiva. Per això molts ho estan fent. Ni La ?Vanguardia ho pot tapar, que ja és dir.