És una sort dir-se Vila i no haver de canviar-se el cognom si Catalunya arriba a ser independent?

Contra el discurs de la por, raons.

És bo que les enquestes augurin una victòria indubtable de CiU?

Encara que sigui un tòpic, l'única enquesta que val és la del dia 25 de novembre. I, per tant, hem de treballar fins a l'últim minut ja que és evident que es tracta d'unes eleccions molt excepcionals

D'aquí aquests cartells també excepcionals, amb Mas convertit en el guia d'un poble cap a la terra promesa?

Jo confio en el fons i no en la forma. I crec que el missatge que donem és molt i molt fort, i a la vegada molt i molt raonat. També molt i molt constructiu i positiu. I bé, les formes poden ser més encertades o menys, però això no m'importa.

El que importa és que amb el debat de la independència no es parli de retallades, copagaments ni res de la gestió de govern de CiU, no?

És positiu que finalment la gent confiï. La bona notícia és que malgrat tot el que està caient, la política ha tornat i la gent veu que ens en podem sortir. I ho veu dient: "com pot ser que una nació tan important com la nostra, amb les seves empreses que continuen guanyant diners i que ha estat capaç de fer coses molt difícils com conquerir el mercat exterior, hagi de fer retallades?" D'aquí que la gent hagi dit "prou".

Jo em referia al fet que sembla que tot plegat s'hagi fet expressament per no parlar de la gestió del Govern. I la seva resposta sembla avalar la tesi...

Precisament a causa de tot aquest debat m'he hagut d'estudiar recentment, al detall, l'obra de govern del darrer any i mig. I no veig retallades ideològiques enlloc. Hauria d'haver vist el dolor amb què Mas Colell i Recoder van explicar la necessitat de privatitzar, per exemple, Tabasa.

Home, sempre que en política hi ha possibilitat de triar, entra en joc la ideologia.

Qui té possibilitat de triar és el Banc Central Europeu,que és qui fixa les regles del joc. A partir d'aquí, poca cosa es pot triar. Si, és clar, es pot optar per no pagar nòmines o no complir amb els bancs, però hi ha una llei que hi obliga. O sigui que hem hagut de privatitzar empreses; i les millors, és clar, perquè no ens podríem vendre les que no vol ningú.

El seu lema electoral és "La voluntat d'un poble". No serà més aviat la "voluntat de poder" a què es referia Nietzche com a motor de tantes coses? La voluntat de CiU de seguir en el poder, en aquest cas.

Si de cas, seria voluntat de poder per a Catalunya. No pas voluntat de mantenir-se en el poder, perquè fixi's que el propi president s'ha autolimitat. A més a més, no veig cap alternativa a fer una majoria a l'entorn del president Mas. D'altra banda, si la voluntat fos mantenir-se en el poder, podíem haver esgotat la legislatura i fiar-ho tot a què l'economia canviés. En la meva opinió, finalment, és un acte extrem per a circumstàncies extremes. És una situació molt dura per als polítics trobar-te pancartes en contra, crítiques o insults vagis on vagis, tot i que es comprenen, perquè la gent ho està passant malament. Al final dius: anem al fons del problema. I arribes a la conclusió que la solució és fer un salt.

Vostè és dels que estira del carro de l'independentisme dins de CiU? Es diria que d'altres no es mostren tan entusiastes.

Potser sigui així perquè jo arribo a l'independentisme per la raó, no pels sentiments. I quan arribes a un lloc per la raó, tens aquella força interior que et diu que estàs fent el que és correcte. Quan és una cosa sentimental pots tenir més dubtes. En els temps polítics actuals tot és molt emocional, i allò que és emocional dura poc. De l'amor a l'odi s'hi passa en pocs dies (riu). En canvi, quan arribes a un lloc per la raó vol dir que hi ha hagut un procés. En el meu cas ha sigut molt clar i molt racional, de dir: escolti, fins aquí hem arribat. Un cop s'arriba a aquesta conclusió, s'ha d'anar a totes, i de cara, explicant les coses a la gent. Així, serà l'opinió publica la que ens dirà si està amb nosaltres o ens estem equivocant.

Els sentiments ja no són importants, en aquests temes de nació?

Sí, també hi ha gent que arriba a la mateixa conclusió per romanticisme, per nacionalisme, també per sentir agredida la seva identitat. Això també mou la gent, a la vida.

Duran, en canvi, no sembla tan entusiasta de l'independentisme, oi?

(Somriu i es pensa uns segons la resposta). És evident que al nostre projecte polític hi conflueixen persones i tradicions molt diferents.

Això comportarà que un cop passades les eleccions CiU baixarà el seu to sobiranista?

Jo treballo perquè allò a què ens estem comprometent ara amb la ciutadania sigui el full de ruta de la propera legislatura. Per mi hi ha dos factors determinants: anem a construir un estat propi, i anem a fer-ho per garantir l'estat del benestar, per poder ser una de les nacions més progressistes del món.

Tinc observat que des de CiU fan servir molt l'expressió "estat propi" però mai la paraula "independència". Fem una prova. Repeteixi amb mi: "Vull una Catalunya independent".

Vull una Catalunya.... eeeeh... Vull una Catalunya millor (riu).

Costa?

He, he, això s'ha d'explicar bé. Dir-ho seria molt fàcil, m'és més ingrat resistir-m'hi. El que no podem fer és generar frustracions, o que sembli que ara diem una cosa i després en volem fer una altra. Si m'hagués preguntat si en la propera legislatura hi haurà referèndum, li hauria respost que sí. I si em preguntés si vull un referèndum per la independència, li diria que sí sense matisos. Ara bé, qui ens diu que no ens pot passar com al Quebec? Que quan va anunciar un referèndum, el Canadà es va llançar a enamorar el Quebec. Podria passar.

I si, continuant amb la semblança canadenca, aconsegueixen celebrar un referèndum a Catalunya i surt que no?

Bé, pot passar. Però dependrà sobretot d'Espanya. El dret a decidir i l'exigència d'un referèndum és només cosa nostra, és una simple qüestió de conviccions democràtiques i patriotisme. Però si a dos anys vista hi ha aquest referèndum, el seu resultat dependrà de com actuï Espanya, sobretot coneixent una mica la realitat sociològica de Catalunya, amb un espai central molt ampli.

Vostè és bastant proper a Artur Mas. Ell s'ho creu o s'ha trobat aquí al mig sense voler-ho?

Cada vegada hi havia una percepció més gran al Govern que la situació arribava al col·lapse, i que la Generalitat podia arribar a una situació de fallida. I per l'altra banda teníem el desaire i la incomprensió contínua de l'Estat. Amb tot això, ja només ens faltava l'empenta de la gent dient-nos: "us esteu assabentant del que està passant o què?".

Estan decebuts amb els governs del PP o amb els governs d'Espanya en general?

Estem bastant decebuts amb els governs d'Espanya, és igual de quin color fossin.

Amb Espanya també?

No, això no. A mi m'han educat de determinada manera. Els meus avis materns se sentien totalment espanyols, fins al punt que em deien: "Catalans i freds tardans, la perdició de la terra". Els meus propis avis! (riu). Imagini quin disgust quan la seva filla els va dir que es casava amb un català. Tinc tot l'amor possible per Espanya i per la cultura espanyola, i per la seva gent. Espanya té un problema molt seriós, i és que els demòcrates progressistes estan segrestats per l'Espanya casposa, que és la governamental.

El PP insisteix que el Govern de Rajoy inverteix més que mai a Catalunya.

És la seva típica campanya. Per una banda, sembrar por i, per l'altra, difondre mentides. Ho hem de desemmascarar sense rubor, perquè és immoral. I a més en un interval de temps tan reduït, perquè el punt d'inflexió van ser les eleccions gallegues: fins aquestes, ens insultaven sense manies per aconseguir vots, i un cop van passar les eleccions gallegues ara tot és apel·lar al diàleg i posar-se la pell de xai.