CiU ha comptat durant mesos amb el suport militant de La Vanguardia. Va ser un factor cabdal que després de les eleccions va ser atenuat. El que serà d'ara endavant ja es veurà. En canvi, està clar que mai no canviaran la immoralitat antidemocràtica solidificada de TV3, ni els pamflets ultrasubvencionats i ultres en tot.

En aquests darrers dies, CiU i sobretot CDC ha gaudit d'un ajut encara més gran. Ha estat el ministre José Ignacio Wert. CDC i Irene Rigau han tingut l'habilitat de situar-se com l'enemic preferent de Wert, quan ho érem tots, inclosos els castellanoparlants. La convivència interessa tothom. El cas és que CDC pot argüir que amb un enemic així no li calen amics.

Wert també ha estat el millor oli per fer passar suaument la negociació entre CDC i ERC. Per uns dies ningú gosarà parlar dels dos anys d'immenses brutalitats retalladores encarnats per Mas, ni de l'anunci que l'any que estem a punt d'encetar serà encara pitjor. En els aspectes sanitaris segur que estarem el doble de pitjor.

Per sort i per desgràcia, retornarà el principi de la realitat, que diria Freud. Però serà quan Mas haurà estat elegit, per desgràcia. O sigui que es podrà imputar a Wert un altre greuge: haver afavorit l'opacitat programàtica de Mas. Veurem si és un dany que durarà quatre anys o si tenim la sort que s'obligui Mas a escurçar-lo.

Ara bé, pot ser llarguíssim si periòdicament hi ha un ximple com Wert que va dient bajanades que acabin no tenint cap repercussió pràctica. Wert pot fer més el pallasso, sense mai traure'n cap profit.

He viscut moltes pallassades envernissades del tema lingüístic. Una va ser la negativa de l'Ajuntament de Barcelona, presidit llavors per Enric Masó, a concedir un minúscul ajut a l'ensenyament del català. Va ser el 4 de març del 1975. Jo era un jove periodista. En vaig escriure i parlar per la ràdio tant com vaig poder, que llavors era més aviat poc. També en vaig fer un extens paper per a l'agència The Associated Press, llavors la més gran del món i de la qual era corresponsal. Era difícil explicar-ho sobretot a nord-americans perquè en aquell país no hi ha cap llengua oficial, ni tan sols hi existeix el concepte.

Pocs anys abans, el 3 d'abril del 1970, després e sis mesos i una mica més de redactor del diari Tele/Exprés, un precursor de Wert, el falangista Adolfo Muñoz Alonso va intervenir en les Cortes corporatives (és a dir, de model mussolinià) en el debat sobre la futura Llei General d'Educació (1970) que impulsava el ministre Villar Palasí, dels llavors dits "aperturistas". El projecte gosava fer referència a les llengües "vernacles", que llavors jurídicament oscil·laven entre estar prohibides o ser ignorades.

Muñoz Alonso digué textualment: "Mucho cuidado con creer que las lenguas son sólo vehículo a través del cual los hombres se comunican, porque también a través de ellas se filtra el alma y, a veces, los virus para el alma". El meu ja llavors amic Manuel Vázquez Montalbán li va dedicar a Muñoz un article brillant i aleshores coratjós.

Podria afegir un munt més de monstruositats. Algunes de casolanes, com la d'un vicepresident de l'Institut d' Estudis Catalans que proposà multar als que escrivissin malament el català. I no penjar-los?

L'ultimíssima malifeta -un efecte no volgut per Wert- ha estat que avui estigui ja conclòs un acord entre CiU (de fet CDC) i ERC. Els temes econòmics i socials s'endarrereixen a les calendes gregues. No cal ser gaire intel·ligent per veure que les llengües, com tots els temes nacionals o identitaris poden ser usats perversament, sobretot en haver-los situat en una situació d'indefinició conceptual.

Aquesta indefinició és volguda per tots els que tenen calculat que se'n poden aprofitar, siguin des d'una trinxera o d'una altra. Com que ho vaig viure de prop i patir-ho en carn pròpia puc afirmar que en 23 anys Jordi Pujol no buscà cap mai clarificació quant a les problemàtiques nacionals. Ans el contrari, ho va defugir, evitar i impedir cínicament. Volia que intel·lectualment fossin una terra de ningú, o de només ell, com a"pontifex maximus" d'estar per casa i pogués usar tota aproximació serena als drets nacionals i al nacionalisme, en benefici propi, del seu desig de mer poder personal Ho dic, ho afirmo i ho puc provar. Per tant, Pujol va deixar el camp erm perquè se'n pugui intentar beneficiat tothom, inclús un pobre pallús com Wert. Aquest no se'n deu saber avenir. En canvi, Pujol sí que ho entén. Com entén, més que Mas o que Junqueras, el benefici que n'han tret CDC i ERC. No ha estat Pujol, com ell havia fet i calculat.