En privat, Jaume Vicens Vives solia usar el mot francès trait d'union ("guió", però en un sentit menys gramatical) per descriure el paper de Catalunya respecte a França i, en definitiva, la resta d'Europa i del món. Jo era molt jovenet, però l'expressió em marcà. La prova és que no l'he oblidada.

Llavors era un desig i també una realitat. Mirar Espanya enfora (parafrasejant el títol d'un llibre de Gaziel) era una manera de veure que arreu hi havia un present diferent d'un que llavors aquí era franquista. Una de les raons per les quals es desitjava que arribés aquí el món exterior era la convicció que Catalunya podia esdevenir capdavantera dins d'Espanya.

Ara això ha canviat. Després de mentides grans com una casa pairal, ha quedat clara la falsedat del que Mas ens volia fer empassar: la d'una Europa i un món delerosos d'abraçar-nos o fins i tot imitar-nos. Havíem d'anar a Ítaca i a més la podíem millorar.

Això se n'ha anat en orris. Ha estat després que es diguessin mentides monumentals. N'explicaré algunes dades concretes. La primera va ser un delirant reportatge de TV3 que estava il·lustrat amb un mapa que no tenia preu. Mostrava en color molt destacat Còrsega, Flandes, Euskadi Nord, Escòcia i naturalment Catalunya, així com potser algun altre territori que no recordo.

Conec Còrsega molt bé. Crec ser el periodista català que més reportatges, i sèries de reportatges, n'ha escrit. Fins i tot hi vaig arribar a pronunciar conferències. Hi tinc bons amics, en especial en el món del minso autonomisme cors. Ara aquella illa, muntanyenca i rodejada de mar, com tota illa, està fatal.

Per posar una dada certificada i indiscutida, és el territori més criminogènic -que genera més crim- d'Europa. Hi va haver un terrorisme cors que ara ha evolucionat vers la delinqüència comú de la pitjor espècie. Des de fa decennis, hi ha nits amb tantes explosions -la majoria explicades per l'extorsió- que ja ni són notícia. Són les "nits blaves", per usar una expressió argòtica local.

Anem a Flandes. És l'altra cara de la moneda. Allà s'ha acabat la violència i el radicalisme identitari. Fa uns anys vaig veure que hi havia un tres per cent d'atur, és a dir, no hi havia atur, sinó gent que canviava de feina. Això empitjorà, però en un grau que va ja voldríem aquí. A finals del 2012 l'atur a Flandes era del 7,11 per cent. A més, cada dia hi ha desenes de milers de francesos que hi van a treballar. Adéu independentisme i benvinguda sigui la feina.

Què dir d'Euskadi Nord, d'on també n'he escrit reportatges. Té uns 300.000 habitants. Un 20 per cent parla basc, malgrat que en les zones urbanes és molt menys. Políticament, només hi pesa més (i poc) l'independentisme de trencadissa d'Euskadi Sud. O sigui que mai no hi passarà res.

Quant a Escòcia, sobre la qual vaig escriure una sèrie, l'única cosa segura és que en el referèndum de l'octubre del 2014 guanyaran els antiindependentistes, mentre que els partidaris de la independència si situen a l'entorn del 35 per cent, i baixant.

Curiosament, hi ha més anglesos partidaris de la independència d'Escòcia que no pas escocesos. El tema ha cansat.

De fet, el que arreu es rebutja és l'estatisme, mentre que el dret a la diversitat lingüística i cultural està millor i més emparat pel dret convencional internacional que mai abans.

Tothom sap que l'estat-nació sorgit del jacobinisme no és un model ni un instrument de futur. Però Artur Mas ho ignora. Per tant, la nostra vella imatge de capdavanters (modestos, però capdavanters) està molt abonyegada. Per intentar reparar-la, si això encara és possible, cal superar el nostre present polític, i no se'n veuen massa candidats per a dur a terme una tasca convertida en gairebé impossible per a Mas.