Crec conèixer un grapat de països i de cultures, en els cinc continents. N'he escrit molt sense fer el ridícul, sinó potser més aviat el contrari. En tot cas, puc tenir al cap una mostra de societats força gran. Ara bé, enlloc no n'he trobat cap on hi hagi tanta tendència a etiquetar-ho tot sense analitzar-ho com passa a Catalunya.

Aquí, el clixé fàcil, per no dir barroer, amaga o desterra al matís, la ponderació, l'afinament. A allò o a aquell que no agrada se li fot una etiqueta molt abans de justificar-la. Moltes coses s'entenen si comencem per considerar que hem estat un país de guerres civils, entre les quals no cal oblidar mai les carlines.

Hi podem afegir que Catalunya també va ser una terra per on van arribar moltes novetats sense que fessin gaire forat. Això ens permetia usar el nom d'etiquetes culturals i polítiques alienes - jacobinisme, anticlericalisme, anarquisme, revolució industrial - de les quals només en teníem un coneixement superficial.

En privat, Josep Tarradellas criticava als catalans pel que ell anomenava, textualment, una certa tendència al "sideralisme". Moltes vegades m'ho va explicar, ja a Saint Martin le Beau, ben abans de que hi anessin pelegrinatges polítics. No estava mal vist.

Marginats de les grans aventures espanyoles - com la tràgica "conquista" de la part sud d'Amèrica - aquí molts s'apuntaven a "sideralismes" diversos, a visions de dimensió molt superior a la geogràfica del nostre país. Casos paradigmàtics van ser la fa?lera que hi hagué a Catalunya per estudiar esperanto o per la maçoneria. L'anarcosindicalisme i les visions llibertàries també van ser, per a Catalunya, un tipus de sideralisme que va marcar la nostra societat.

N'escric perquè aquí hi ha d'haver alguna cosa de singular que, per afinitat o per contraposició, expliqui quelcom d'inexplicable. Penso en la duració durant mesos d'una ximpleria tan manicomial com el sobiranisme i l' independentisme que ha posat en relleu Artur Mas.

Ha servit tant per destrossar el país, la nostra credibilitat i tot allò que teníem de bo. Vull creure que ha estat possible pel fet d'estar marcats per algun pecat original greu, d'efectes nefastos. Pot ser una barreja de coses però resulta impossible que Mas hagi pogut generar un mullader considerable només a base de quatre cabòries. Hem de tenir una tara que ha ajudat a la seva actitud també tarada.

No hi ha dubte que el problema Mas s'està desinflant. Em diuen que s'estan elaborant algunes bones enquestes i que la nova clatellada de CiU serà d'antologia. Però, resulta que passaria al davant ERC, que com a garbuix conceptual es pot presentar a un concurs arreu del món. Ja ho fou durant la República, fent-nos un dany immens.

Per tant, i per sort, hi ha raons racionals i objectives que ens haurien d'ajudar a liquidar l'aberració que és Mas i també a començar a dir que s'ha de fer foc nou, sense que això hagi d'implicar una trencadissa o una radicalització encara més gran, en forma d'anada vers tots els extrems possibles i imaginables.

Una d'aquelles raons és la fallida moral i pràctica del pujolisme. Els fets han provat que va ser una enganyifa per servir a una ambició de poder personal i la voluntat d'enriquir-se d'una família. Era això perquè és on ha arribat. Un gironí pot intentar pujar als Àngels i arribar per error a Sant Gregori, però no pas a Mongòlia, on per arribar-hi cal voler-hi anar.

Tot això de Mas és tan esgarrifós que no pot ser considerat com un altre líder o un altre partit errat. Quan els hem tingut n'hi hagut prou de no votar-los. Ara s'ha de fer més: eradicar la possibilitat que torni a sorgir res de tan destructor, sigui en base el que sigui, el nacionalisme, el socialisme, el liberalisme o el comunisme.

No podem tornar a fer ni la ?dècima part del ridícul que en fa fer Artur Mas. Hauria d'haver quedat clar fa molts mesos, i no ho està. El tema Mas ha esdevingut tan monstruós que per força hi ha d'haver en nosaltres una antiga errada col·lectiva que també en tingui una part de culpa. Cal identificar-la i enterrar-la en cal viva.