El Concert del Camp Nou va ser impressionant. Emotiu, electritzant, contundent. Una immensa i popular operació políticofestiva. És del que es tractava.

Buscant opinions solvents sobre aquest esdeveniment, em sembla molt interessant el comentari del sempre ponderat i agut José Antich, director de La Vanguardia, titulat, potser amb excessiva cautela, "Una mica més que un concert", perquè en realitat fou bastant més que un concert.

Antich ho descriu com "una barreja d'acte reivindicatiu i també de to festiu". I ho valora així: "Òbviament no va ser el concert de tot el catalanisme ja que les absències d'organitzacions i personalitats va ser significativa. Però sí d'una part molt important del catalanisme, la més mobilitzada i activa".

Considero molt exacta aquesta valoració. Distant de la fàcil lloa incondicional, buscant l'aplaudiment d'un sector, i de la injusta mirada mesquina, que plauria a un altre sector. És, crec, una visió equilibrada i serena del que va passar, en el context de la realitat social catalana actual, dirigida per una classe política, en el poder, molt sobreexcitada.

Una classe política dominant dels ressorts del poder, que, representativa d'un molt ampli sector social, empeny a la seva militància, als seus electors, simpatitzants i a les capes populars més permeables als plantejaments i registres emocionals, per expandir-se i, si és possible, envair i imposar-se a l'altre sector. En el fons, tendeix a instal·lar -amb tota la seva maquinària- el pensament únic, com denuncia, fins i tot, el líder socialista Pere Navarro.

Malgrat la seva innegable força i importància, l'anomenat "Concert per la llibertat", en realitat va ser "per la independència", segons els crits, cants, pancartes i consignes. Com escriu Antich "òbviament no va ser el concert de tot el catalanisme ja que les absències d'organitzacions i personalitats va ser significativa". Però hi ha més.

Perquè si és evident -i actes com aquest ho posen en relleu- que hi ha, com a mínim, dos catalanismes -el radical i el moderat-, també és cert que el catalanisme no esgota tot l'ample ventall ideològic català. També hi ha espai per a la catalanitat, és a dir, la condició de català sense "ismes", de cap classe.

El que succeeix és que és la menys mobilitzada i activa políticament, la més moderada i silenciosa. La que precisament permet la bona i fecunda convivència ciutadana a Catalunya, malgrat els excessos d'altres.

És a tota aquesta diversa i plural Catalunya a la qual, en la seva tornada, es va dirigir l'expresident Tarradellas amb la seva famosa salutació de benvinguda: "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!".