He intentat aclarir si el Govern central està preocupat per la continuada radicalització d'Artur Mas. Estava inclinat a creure que seria així. Però el que he sabut ha resultat ser molt diferent.
Persones del món financer que estan a cavall de Madrid, Brussel·les i Barcelona em diuen que el Govern central està impàvid. Mas no li fa cap por. Creu que tot acabarà com el Rosari de l'Aurora per a Mas, sense que Rajoy hagi de fer res. Tots creuen que Rajoy no farà res i que això podria portar Mas a saltar-se la llei. Llavors l'Estat ho pararia legalment i molt fàcilment.
Entre els consultats hi ha força catalans. No en dono cap detall perquè són persones molt conegudes. Una d'elles em reprodueix una conversa que fa poc va tenir amb el president d'un gran banc espanyol. En síntesi, se'n foten de Mas, si bé un d'ells em diu: "Els catalans han de començar a entendre que, en realitat, a qui està fent mal Mas és als mateixos catalans".
Tots em diuen que les dues grans institucions financeres catalanes -La Caixa i Banc Sabadell- són capaces d'anar-se'n de Catalunya gairebé instantàniament. Ho tenen tot a punt. Avui no consideren gens probable aquesta solució, però l'aplicarien sense dubtar si Catalunya s'independitzés, cosa que implicaria, de totes totes, la sortida de la Unió Europea. Sobre aquest punt, cap font no formula ni el més petit matís.
"L'estructura econòmica de la Catalunya d'avui -em diu una font- és ben curiosa. Resulta que després d'anys d'haver-nos cregut que la nostra principal mancança era no tenir bancs, ara resulta que els dos grans ens econòmics catalans són bancs".
M'ho posa tan bé que no puc evitar ficar-hi cullerada. Li dic: "Resulta que efectivament hi va haver un forat per a un, o dos, grans bancs, però Banca Catalana no va saber omplir-lo".
El meu interlocutor també coneix bé Jordi Pujol i el tema de Banca Catalana. No pot evitar dir, entre altres coses, "potser Jordi Pujol haurà estat un gran mal en tots els terrenys, cosa que explicaria la nostra situació actual".
"Anys enrere -em diu una font- anar a Madrid em semblava sortir d'Europa. Ara tinc aquesta sensació quan sóc a Barcelona i sobretot quan llegeixo la premsa catalana. D'alguna manera, a Madrid tot acaba sortint a la llum, mentre que a la societat catalana la fan viure als llimbs, sense que protesti. Abans quan hi havia una reunió d'empresaris tenies la sensació que els de Madrid vivien fora del món modern i només buscant l'ombra de l'administració. Ara això ho trobes en els empresaris catalans".
Comento aquesta frase amb una altra font. Em diu que en comparteix en part el contingut, però que hi posaria matisos. "A Catalunya els petits i mitjans empresaris estan fent força bé els seus deures, com arreu d'Espanya. El problema és que a Catalunya des de la Generalitat s'ha creat un empresariat que vol viure a redós del poder polític. Aquests són els que fan nosa perquè han creat una interacció molt negativa amb Artur Mas. És curiós com en el conjunt d'Espanya ha anat desapareixent un fals empresariat, molt parasitari, que somniava amb el capitalisme d'Estat, mentre a Catalunya aquest estament, gràcies a Déu condemnat a mort, ha agafat protagonisme i sobretot accepta ser usat per la Generalitat com a model. Segur que no se'n surten. En tot cas, resulta curiós que Mas es declari europeista i practiqui favoritismes estatistes, contra els quals sempre ha lluitat la Unió Europea".
Una altra font em diu "una gran sort de Catalunya, i en els darrers anys molt de Barcelona, és un gran increment del turisme. Ha estat una sort que la Generalitat no s'hi hagi pogut ficar massa. Quan penses que un dels grans homes de Pujol en aquest camp va ser Ramón Bagó, avui en el centre de mulladers sanitaris, ha estat realment una sort que el sector turístic català sigui només fill dels esforços dels empresaris del propi sector".
