11 de febrer de 2014
11.02.2014
Diari de Girona
la guspira

CATALUNYA, D'ESQUENA AL MÓN

11.02.2014 | 00:00
CATALUNYA, D'ESQUENA AL MÓN

Ahir vaig passar una bona part del matí seguint un gran acte institucional, celebrat a la seu del Parlament italià, en record de les víctimes del genocidi conegut per les foibe, comès deliberadament i organitzadament pels guerrillers comunistes del mariscal Tito a cavall de l'acabament de la Segona Guerra Mundial.
En italià foiba (singular de foibe) és un neologisme creat en el segle XVIII, del llatí fovea, per designar cletxes (petites gorges) en el sòl, d'origen geològic. En anglès reben el nom de chasm i en francès gouffre. N'hi ha moltes a Istria i Dalmàcia, avui zones frontereres entre Itàlia i Eslovènia.
A les acaballes d'aquell conflicte bèl·lic i en grau variable fins al 1947, les forces comunistes de Tito les van usar per assassinar-hi i fer-hi desaparèixer els cossos d'uns quinze mil civils italians. Els mataren només per ser italians, llençant-los-hi vius, lligats amb filferro. Normalment tardaven a morir, ja que les foibe poden ser poc fondes i amb molts diguem-ne replans.
L'estimació del nombre de morts va des de 12.000 a 20.000. Fou una neteja ètnica com les moltes efectuades per Hitler i Stalin. Les víctimes no van ser jutjades ni imputades prèviament.
Vaig visitar la zona, amb dificultat, quan Eslovènia era una república federada de Iugoslàvia. Hi he estat sent un Estat. Visitar aquella àrea continua sent complicat. També tinc molts llibres italians sobre el tema, el qual des del 2005 és commemorat amb cerimònies oficials. La d'ahir va ser encapçalada pel president de la República i transmesa per RAI-3. No hi hagué cap sentiment de revenja. Acabat el comunisme, hi ha hagut una gran reconciliació.
Alguna vegada he parlat o escrit de les foibe. Sempre he creat desconcert. En efecte, malgrat la seva naturalesa intrínsecament criminal, es va voler tapar, tant a Itàlia com, encara més, a Catalunya. Mai no n'he vist cap comentari en mitjans d'aquí, i això que la fi de Iugoslàvia va ser un tema durador.
Hi ha més. El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) de Joan Reventós i Raimon Obiols, precursor de l'actual PSC, va tenir sovint com a model a Iugoslàvia. Alguns militants del MSC hi van fer estades, va dir-me fa molts i molts anys Reventós.
Fins i tot Unió Democràtica de Catalunya va expressar en el seu programa, durant la Transició, que era partidària del "socialisme autogestionari" cosa que fou un immens nyap. Sota el franquisme, Jordi Pujol també va estar enlluernat per la bestiesa iugoslava de la qual creia que podia treure bons exemples. El seu secretari polític de llavors, i amic meu, l'advocat Joan García Grau va fer diversos viatges a Belgrad, cosa que no era fàcil. Calia que el règim de Tito emetés un passaport especial.
De vegades m'espanta pensar en el nombre ingent de barrabassades fetes per partits polítics catalans en el terreny internacional. Per exemple, trobar lògic que una delegació d'intel·lectuals socialistes i comunistes catalans anés a Corea del Nord a lloar la bajanada ideològica d'aquella dinastia comunista, basada en una cabòria dita juche, elaborada pel fundador de la dinastia (Kim il-sung) i el seu col·laborador Hwang Jang-yop, que finalment va tenir el bon gust de fugir a Corea del Sud, on ha mort.
Una utòpica Catalunya independent podria superar les grans rodes de molí relatives al món real i cert que aquí els polítics han volgut fet cruspir? El port de Barcelona i el de Tarragona esdevindrien bases per a vaixells nuclears de l'Armada xinesa, com va exposar un programa estrella de TV3? Quan autèntiques soques volen anar de savis, mentre els inútils volen manipular les realitats exteriors, pot resultar-ne qualsevol cosa. Per exemple, fer riure o fer ?fàstic, o fer pena. O tot a la ?vegada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook