29 de abril de 2014
29.04.2014

CATALUNYA, EL GRAN MALAlT D' EUROPA?

29.04.2014 | 00:00
CATALUNYA, EL GRAN MALAlT D´ EUROPA?

Seria capaç de fer una juguesca respecte al fet que d'aquí a deu anys Catalunya continuarà sent el gran malalt d'Europa, com es va dir a finals del segle XIX de l'Imperi Otomà. Havia durat 624 anys i va ser enterrat el 1923.
Ara bé, no hi ha comparació possible entre aquell espectacular imperi i Catalunya. Aquesta va tenir una transcendència, ?sobretot cultural (els quatre grans cronistes) i mercantil (la institució i el Llibre del Consolat de Mar) mentre que a mitjan segle XIX va tenir la sort i els mitjans (la farga i el mas, escriví Jaume Vicens Vives) per assumir la industrialització, amanida d'un rebombori cultural que anomenem cofoiament La Renaixença.
Aquesta no va ser res de l'altre món, però m'inspira respecte, per no dir tendresa. Fou l'antecessora d'un moviment cultural amb el qual em sento afí, el Noucentisme.
Si el 12 d'abril del 1931 Acció Catalana hagués guanyat les eleccions que van portar la Segona República Espanyola potser hi hauria hagut una bona conjunció entre cultura i política. Però, per desgràcia, les va guanyar ERC, la d'aleshores, que era una olla, aliada i dependent de la CNT-FAI. Malgrat això, l'ERC de llavors era millor que la d'avui, sense cap dubte, cap ni un.
Ara Mas ha comparat el temps transcorregut entre 1854 i la seva vinguda al poder, com si fos un període decadent al qual ell hi ha de posar fi, com si fos un nou Messies. Contraposa aquell període amb el que ell ha pretès encarnar, delirantment. Quan ho vaig llegir vaig quedar astorat. En tots els ordres, Mas les fot pels descosits. No té senderi.
Amb aquestes bajanades Mas desmunta tota esperança. Ara no es pot creure, com jo vaig fer durant anys, en un cert determinisme positiu catalanista. Molts pensaren que les coses ens havien d'anar bé perquè estàvem força ben situats geogràficament, teníem una burgesia més aviat consolidada i una estranya fama de treballadors.
Tot això ha girat com un mitjó. Ha succeït lentament i ?discretament, cosa que ho agreuja tot. Els pocs pescadors que ens queden -i gairebé cap mariner, menys que ningú el mariner dominguero Artur Mas- saben que quan un canvi de temps tarda a "entrar" s'hi acaba quedant molt de temps. Hem ingressat en un període de decadència. Ho havia exposat a molts amics i ara tots ells m'ho repeteixen.
No puc deixar de creure que Jordi Pujol fou un element clau del pas de l'optimisme al pessimisme. Va ser un malabarista demagògic, a l'estil i amb els mètodes dels cacics més clàssics. Molts van retornar a la idíl·lica la pau del claustre matern, pacífic i protector.
Ara hem vist que els dos grans objectius eren crear una dinastia, fent president de la Generalitat el seu fill Oriol i, l'altra, que altres fills s'enriquissin fins a extrems difícils de ficar al cap.
Tot això és una petita part d'un quadre macro que no hi ha per on agafar-lo. En la visió micro, veiem com tenim un marc de creació de polítics (els partits, només) que estan plantificant-nos personatges més i més inútils, bramaires i desconeixedors de tots els dossiers, i més que n'hi hagués. Cal formular la pregunta clau: amb qui s'ha de redreçar aquest país?La ?resposta està cantada: no hi ha ningú clarament fiable i palesament capaç. La resta és "soñar tortillas" que diria Francesc Pujols.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook