Quan Pujol criticava la corrupció

(Jordi Pujol. Memòries)

Molt parlar de valors, de peix al cove i de fer país, però Jordi Pujol, de corrupció, n'ha parlat ben poc. Potser no tocava. O potser és aconsellable no tirar pedres al teulat del veí si tu tens teulat de vidre.

S'ha de buscar molt a les hemeroteques per trobar-ne declaracions. La majoria tenen lloc en el període 1991-1995. Després, silenci. No deu ser casual que fos quan van començar a sortir a la premsa alguns casos que afectaven el seu govern, el seu partit i/o els seus fills, una trilogia amb caràcters de Santíssima Trinitat: en ocasions no se sabia on començava l'un i on acabava l'altre.

Són interessants en aquest sentit unes paraules d'inicis dels anys 80, l'època en què va cobrar la suposada herència paterna: "És el substrat ètic, moral, intel·lectual i vital el que dóna coherència i energia a l'acció d'un país".

L'any 1991 elogiava les paraules del Rei contra la corrupció, tot i que ara sabem que potser la simpatia entre els dos mandataris s'explicava pel fet de compartir aficions a l'estranger, i no ens referim a caceres ni afers de faldilles -que a Pujol se li desconeixen- sinó a freqüentar oficines bancàries. El cas és que a Pujol li van semblar molt bé les opinions del Rei, ja que "qualsevol persona pot estar implicada en pràctiques no correctes". Sabia del que parlava, certament.

El gener de 1992, demanava als dirigents polítics respecte en parlar de corrupció, ressaltant que "no es pot anar acusant tothom de xoriço". Cal reconèixer que efectuar unes declaracions així quan ja fa una dècada que disposes de 4 milions d'euros -aleshores eren més de 600 milions de pessetes- sense declarar i en un banc andorrà i que no s'escapi el riure, no ha de ser fàcil.

Fins i tot en el discurs d'investidura pronunciat l'abril d'aquell any olímpic, Pujol va fer esment a la corrupció: "Els corruptes i els calumniadors han de ser expulsats de la política", deia, de nou sense ni el més mínim somriure per sota el nas.

A partir de 1994, amb el PSOE en el zenit de la seva corrupció, comencen les crides de Pujol perquè Felipe González fes endreça. A casa seva, evidentment. Li demana explicacions, li garanteix suport sempre que actuï "contra la corrupció" i inclús li demana que creï "una comisisó d'investigació", és de suposar que sense mirar gaire a Catalunya. Això va durar fins al 1995, quan encara demanava combatre la corrupció "per aprofitar el creixement econòmic". Un creixement econòmic que va tenir la mateixa fi que la lluita contra la corrupció, hem observat amb el pas dels anys.

A partir d'aquí, Pujol es comença a posar a la defensiva, no en va els negocis d'alguns dels seus fills són ja un secret públic. L'estiu de 1995 declara que se sent objecte d'una campanya "indigna" contra la seva persona, acusant alguns mitjans de buscar irregularitats dels membres del seu govern. "A mi mateix, ja fa temps que m'ho van mirar tot i no van trobar res", assegurava entre ofès i orgullós, i de nou sense riure. El 2002 encara era capaç de dir que "les acusacions de corrupció, a vegades amb base i sovint sense, són una de les municions preferides de la competència política". S'estava curant en salut?

L'inici de la fi va tenir lloc força més tard. El 2005 ha quedat en la història com l'any en el qual Pasqual Maragall va pronunciar -i en ple Parlament|- la paraula prohibida: "3%". Que traduït, significa "comissions". Això no es podia aguantar. Una persona honesta com Pujol, figura rellevant d'un partit immaculat com CDC aliat amb un altre no menys pur com UDC, no es podia quedar amb els braços plegats. Va acusar Maragall de "provocar una ruptura al país", i CiU va portar el socialista als tribunals. De la cosa no se'n va parlar més, entre altres coses perquè Maragall necessitava el suport de CiU per al nou estatut i va preferir retractar-se, per més que en veu baixa digués: "Eppur si muove".

Full Parroquial + IVA

Un episodi que devia enfurismar un cristià com Pujol seria l'edició del Full Parroquial de Girona de novembre de 1991. De "govern involucrat en episodis foscos", qualificava el gabinet de Pujol. No es va atrevir aquest a demanar als convergents que fessin boicot a les misses, però la Generalitat va titllar el text d'"agressiu i feridor". I això que no es referia en concret a Jordi Pujol. Durant aquells anys foscos parlar de corrupció a CiU -i no diguem a la família o a la persona del president- era un anatema. Miquel Sellarés en donava fe en les seves memòries, en què assegurava que denunciar la corrupció a CDC li va costar l'expulsió del partit.

Un acaba dubtant si Pujol és una ànima càndida o un cínic. No hi ha gaires persones amb milions d'euros lliures d'impostos a l'estranger que tinguin la gosadia d'anomenar IVA un dels estudis que promou la seva fundació. Per més que expliqui que significa Idees, Valors i Actituds. Ni que siguin capaces d'escriure-hi un article titulat "Què han d'oferir els polítics", icloent-hi, qui sap si entre viatge i viatge a Andorra per comprovar l'estat dels comptes: "que expliquin la veritat i, per tant, que siguin valents" o "que procurin ser exemplars".

Una Fundació, la Centre d'Estudis Jordi Pujol, que es mostra a l'alçada de la tragicomèdia: el passat juliol va concedir la seva tercera beca, a un treball de l'historiador Joan Esculies anomenat "Pujol & Tarradellas. Dos gegants de la Transició".

Pobre Pujol, aspirava que Queralbs fos el seu Colombey-les-deux-eglises i al final serà la seva Villa ?Cantora.