Hi ha un mort. Es diu consulta. No és una altra víctima de la legione·la, ni de l'ebola. Ho és d'un mal psíquic, no pas somàtic. En efecte, alguns a Catalunya van crear un embogiment, en concret un deliri, en relació a un absurd determinisme independentista. Ara aquell deliri comença a originar esqueles.

Els que ho van muntar són pocs, sovint interessats o bé caiguts d'una petita parra que havia passat desapercebuda, per escassa i surreal. Penso en l'independentisme, sempre marginal a Catalunya, així com mal concebut.

És un tipus de determinisme comparable als dels dos totalitarismes, als populistes i de totes les demagògies. Es pot descriure dient "aquesta meva cabòria és magnífica perquè jo l'he parida. Per tant, ha de ser certa. Els que s'hi oposin serà perquè són uns traïdors".

La darrera cabòria en el si de la gran cabòria independentista ha estat la pretesa consulta, que s'hauria de votar el dia 9 del mes vinent. Molts sempre vam dir que era impossible. Molts altres també ho van pensar però s'ho van callar: hi havia raons per fer-ho. Aquí es dóna un "repudio" (per usar el mot emprat a Cuba) espantós. Hi ha temes o actituds que no es poden expressar perquè pots ser condemnat públicament a la picota. Tothom ho sap i tothom ho pot constatar només llegint un sol article de Pilar Rahola.

Ara bé, Artur Mas va muntar un espectacle aparentment institucional donant per certa aquella pretesa consulta. TV3 i tota la premsa subvencionada -la concertada en diuen alguns, usant una expressió clau en la difunta sanitat pública- hi van llençar encens a dojo. El naixement i bateig foren molt publicitats.

Ara la mort de la consulta ha estat lenta, d'amagat i acompanyada de butlletins mèdics cofois. En tot cas, la seva mort és constatable, si bé de moment continua vigent allò de "qui dies passa, anys empeny". Ho empenyeran fins dimarts? O fins dimecres?

Ara bé, el tema clau és saber qui anunciarà la mort. Artur Mas no vol dur-ho a terme. O no vol fer-ho sol, quan, ai caram, va ser el suprem sacerdot del seu naixement. També hi ha un altre aspecte. Resulta que la mort d'una cabòria independentista concreta sempre ha anat precedida, en secret, de l'aparició d'una altra. Vivim en un món de deliris mutants, sense els quals no tindríem un enemic respecte al qual definir-se. En positiu, és a dir a favor d'un progrés concret, mai no saben què dir. Per tant, hi ha preguntes òbvies. Per exemple, la Catalunya independent lluitaria contra el sistema polític corrupte generalitzat concebut i imposat des de l'independentisme pujolista?

Però tornem al mort. Li cal un enterrament, malgrat en la darrera setmana se l'hagi substituït per un seguit de reunions que han anat incrementant el cinisme. Es va voler fer creure que s'estava treballant a favor de poder dur a terme la consulta, cosa per a la qual -ens deien- hi havia possibilitats. Jo vaig estar escrivint exactament el contrari, perquè era palès, evident, indiscutible. Però encara es nega, o s'emmascara, el fracàs. Es farà fins que el mort ja estigui putrefacte.

Després tornarem a reinventar un altre procés. Mentrestant, els problemes reals i urgents esdevindran encara més putrefactes, per no dir res d'una vida pública i d'una manca de debat social real que farien riure si no fessin plorar.