o sé si calien més proves que Presidentmàs no ha volgut mai la independència. De fet ni tan sols ha pronunciat mai aquesta paraula i ha preferit sempre recórrer a eufemismes des de "estat propi" a "Ítaca", passant per boniques estampes marineres i altres de muntanyenques. Però si en calien més, aquí la tenen: Espanya no ha fet absolutament res que no estigués previst que faria, des de declaracions contra la "secessió" a impugnar constitucionalment la Llei de Consultes o amenaçar d'inhabilitar els funcionaris municipals que hi participessin.

Res que s'aparti del que tothom esperava que fes. I tot i que Presidentmàs sabia perfectament què passaria, quan ha passat s'ha fet enrere. I si no ho sabia, si esperava que Espanya li posés una catifa vermella i li llancés pètals de rosa mentre ell inaugurava la nova nació catalana, llavors és idiota.

Ja em perdonaran la incorrecció política, però en la meva joventut a una noia que coquetejava però no passava d'aquí, se l'anomenava "escalfabraguetes". No era un adjectiu gaire maco, però tots ens enteníem i ens posava en guàrdia per evitar dipositar falses esperances sexuals en una època en què les hormones semblen ?saltimbanquis i no estan per orgues.

Presidentmàs és un escalfabraguetes, o escalfaurnes si ho prefereixen, que ha jugat durant mesos amb les hormones dels catalans però quan ha vist que arribava el moment de la introducció -de la papereta- s'ha apujat les calces, ha baixat del cotxe, i ha corregut cap a casa al crit de "el meu pare no vol que arribi tard". No parlo per mi, que ja estava previngut, però són molts els catalans que s'han quedat amb cara de tontos, en pilotes i sense saber què fer, com no sigui consolar-se ells mateixos. I ja els està bé, per no fer cas als que els havíem advertit que aquesta senyoreta no es deixava, que malgrat ser una rebel de boqueta, en el fons professa un respecte indestructible al seu pare, en Mariano.