De sempre l'independentisme català ha abusat del lirisme retòric més descarat, com ara fa Podem. Ambdós usen grans frases per tapar la seva trista realitat concreta i immediata. Però quan s'han de definir d'alguna manera, el teló desapareix, deixant veure maldats increïbles.

Acaba de passar amb un inefable text redactat pel jutge Santiago Vidal que vol passar per una futura Constitució de la "República Catalana". Tot ell és un despropòsit. Crida brutalment l'atenció el seu article trenta, el qual dedica un apartat a l'atenció sanitària pública. "Amb independència de la seva situació administrativa o laboral -s'hi afirma- totes les persones tenen dret a l'assistència sanitària gratuïta en cas d'urgència". Aquest redactat converteix la inefable i nonata constitució de l'independentista Vidal en una ridiculesa. D'entrada, deixaria Catalunya molt per sota de tots els països europeus i de la majoria del món, en instaurar una assistència sanitària gratuïta només "en cas d'urgència". O sigui que solament podries aspirar a no morir sobtadament al carrer.

Hi he estat donant voltes i m'ha costat creure-ho. Per tant, el text del jutge Vidal és clar i taxatiu. Com tot text jurídic se l'ha d'entendre segons el significat normal dels seus mots, com estableixen totes les jurisprudències d'arreu del món. No hi caben filigranes. O sigui que seria gratuïta un tipus d'assistència que correspon a una part infinitesimal dels problemes de salut. Si t'atropellés un cotxe podries tenir sort. Però si pateixes una malaltia crònica, o qualsevol altra que no impliqui un "cas d'urgència", t'hauries d'arreglar com fos.

Retrocedim al període que va des de la Prehistòria al primer model d'atenció sanitària pública, el del canceller Bismarck el 1883. Fou un progrés, si bé era aplicable només als treballadors industrials i quedava lluny del primer autèntic Estat del Benestar. Aquest el va concebre i propugnar el liberal britànic William Beveridge i implementar el laborista Aneurin Bevan. El 1946 va néixer el National Health Service britànic. Justament, s'hi volgué inspirar el primer conseller de Sanitat de la Transició, Ramon Espasa. Per obra i gràcia de Mas, Mas-Colell i Boi Ruiz aquest model aquí està ensorrat. N'he escrit molts articles i fa poc en vaig donar una conferència a Girona.

Ara resulta que apareix el jutge Vidal, gosant fins i tot destruir-ne la base conceptual. Per sort, el seu text és una frívola volada de coloms. El que sobreviu i sobreviurà és l'actual Constitució espanyola, amb el seu article 43, reconeixent el dret a la salut, així com l'organització i tutela públiques de la salut.

A Espanya i arreu, els problemes apareixen quan es tracta d'aplicar i garantir aquests drets genèrics, que no costa gaire enunciar. A Catalunya, en canvi, amb la Constitució del jutge Vidal, ni tan sols se n'establiria constitucionalment el dret. Potser als nadons se'ls hi donaria una targeta d'una empresa sanitària privada, i apa, que tinguessin sort, i diners.

És incomprensible que encara hi pugui haver ciutadans que estiguin enlluernats per això de l'independentisme. Però n'hi ha. Per a aquests connacionals el millor que pot passar són textos com el del jutge Vidal. O projectes de creació d'una Marina de Guerra Catalana, com l'elaborat i publicat per l'Assemblea Nacional Catalana. O el seu text respecte a com prendre el poder, ocupant ports i aeroports. A l'ara malaurat aeroport de Girona només li faltaria això. Els turistes s'ho prendrien per una manifestació del carnaval.

Tothom està veient com el globus independentista s'està desinflant dia a dia, a marxes forçades. Com més es vegi què és l' independentisme casolà, aquest més es desbotirà. Gràcies, jutge Vidal.

Ara bé, ens amaguen dades crucials. Així, una font de la presidència de la Generalitat em diu que la recent enquesta del Centre d' Estudis d'Opinió va efectuar un càlcul rigorós de la intenció de vot respecte a tots els partits catalans. Era obligat, ja que l'enquesta va efectuar (i això fer-ho públic) una valoració general. Però es decidí callar la intenció de vot, perquè l'independentisme queia i quedava lluny de la majoria. Va ser així malgrat que llavors faltaven encara uns dies perquè el jutge Vidal fes públic el seu bunyol. Ara la previsió podria ser pitjor per a l'independentisme.