L'enquesta del CIS d'ahir acredita que el marc parlamentari sorgit en la Transició està en perill. Va de veres. Si passa es podrà dir qualsevol cosa menys "qui ho havia de dir".

En la vida dels pobles succeeixen coses així. És una sort que ja no sigui amb revolucions sagnants. Ara, a Europa, sol ser per anar cap a millor i sense sang. Però, amb Podem, tot indica que pot ser a pitjor. Pot ressuscitar, més o menys, l'ultracomunisme més demagògic. Va d'això, malgrat que alguns papers de Podem - dels pocs publicitats - vulguin tenir un vernís gairebé socialdemòcrata, mot que aquí s'usa impunement, com altres fan el mateix amb el mot liberal.

En realitat, tots els centres - el liberal o el socialdemòcrata - aquí fan aigües des de temps immemorials. Els que realment s'identificaven amb aquell centredreta i centreesquerra han hagut d'anar camuflats. Aquí no es toleren visions amb graus de transversalitat. El que es reclama és radicalisme. Ho proven les tertúlies de TV3, on sol guanyar aquell que la diu més grossa i de manera més insolent.

Per no pecar d'abstracció puc recordar com en el segle passat, en diverses ocasions, altres països europeus van efectuar canvis de rumb importants que, amb matisos, van ser cap a millor o que, si més no, tingueren una certa racionalitat, en particular respecte al moment en què es produïren.

Un dels canvis més grans va ser la liquidació de l'Imperi Austrohongarès, amb el Tractat de Versalles (1919). Hi va haver injustícies respecte a Alemanya (unes sancions esbojarrades), Hongria (unes retallades territorials i de població indecents) i més coses, com un Estat nació serbi als Balcans. Però tot no fou una barbaritat pura.

La solució donada a la següent guerra mundial va ser millor, malgrat no poder impedir una grapa totalitària a l'Est d'Europa.

Després van arribar la liquidació dels imperis colonials. Això va implicar l'arribada al poder del general De Gaulle i un canvi de república a França. També es van donar dos canvis complementaris amb les arribades al poder a Gran Bretanya d'una nova dreta (Thatcher) i una nova esquerra (Blair). A Itàlia el procés contra la corrupció política generalitzada, exposada pel procés "Mani Pulite" (1992) també fou nou. Desaparegueren els partits democristià, socialista i comunista.

Certament, he efectuat un fresc històric ràpid i, per tant, primitiu, necessitat de precisions, impossibles de resumir aquí. Només he volgut dir que la humanitat, en la seva part europea, anà tirant cap millor com sempre havia fet. També com sempre, hi hagué llums i ombres, com les immenses ombres dels dos totalitarismes, el comunista i el feixista.

Aquí amb la Transició van florir els cofois, que es van voler posar medalles. Sempre vaig creure que era precipitat. En efecte, aviat la pràctica institucional i sobretot de la ?política arran de terra, van fer mala olor. La llei electoral que s'aprovà llavors havia d' haver durat quatre dies, per evitar que, en ser els polítics uns desconeguts, les Cambres s'omplissin de cantants, toreros i concursants de TV. Per aconseguir-ho es mitificà i protegí la política i especialment els partits, mentre, ai las, la broma pesada d'aquella llei encara dura.

Va sorgir una partitocràcia i un sistema ubicable en el que rep el nom de "spoils system", un "sistema de despulles", on els polítics, i en concret els partits, s'ho poden -o van poder- cruspir-s'ho tot. Aquí també s'ignora el sistema d'autogovern institucional (pel qual ha optat la Unió Europea) i el de "checks and balances" (control i equilibris). M'agradaria escriure'n sovint, però no m'agrada predicar en el desert.

En tot cas, calia un conjunt de canvis, però cap a millor, per descomptat. Per ara, inicialment, sembla que són i seran cap a pitjor. Hi ha aquesta cosa ultracomunista de Podem, després que a Catalunya hi hagi hagut - ja uso el passat - això indefinit i incomprensible de l'estatisme secessionista. Són un parell d'anades (una ja fallida i l'altra destinada a ser-ho) vers el no-res, o vers a una situació pitjor. Encara hi ha la possibilitat que la ciutadania arribi a constatar, abans de votar, que són dos camins ( o no camins) horribles. Ajudaria a veure-ho el fet que sorgissin iniciatives, des de l'esquerra i des de la dreta, millors, modernes i adients a la resolució dels problemes concrets. Però, per ara no ho veig. Ni sé intuir-ho. Per tant, tot el sistema (criticable i necessitat de ser reformat) se'n pot anar en orris, cap a pitjor.