En pocs dies hi ha hagut un seguit d'enquestes coincidents que presenten un futur molt creïble. La primera gran dada és la franca davallada de l'independentisme. La segona és la probable ingovernabilitat del país.

Uso el mot país com ho feia Josep Pla. Mai sabies si es referia a Palafrugell, al Baix Empordà, a Catalunya o a Espanya. Ara, amb diferents graus de certesa en tots els nivells esmentats, el futur produeix esgarrifança. O sigui, que estem malament i continuarem estant-ho.

Començant pel començament, l'ensulsiada de l'independentisme resulta evident. Així, un sondeig de la respectada empresa GESOP mostra que només un 17% dels catalans creu que Catalunya pot ser independent l'any 2020. Per tant, els independentistes que a més ho creuen possible són una minoria molt minoritària.

L'enquesta no entra a veure quants som els que creiem que no podem passar cinc anys més com els quatre que hem patit, molt de debò. Personalment, crec que amb cinc anys més Catalunya quedaria arrasada. No puc ni pensar-ho. Si ho intento, em surt el ben sabut rebuig freudià.

Resultaria lògic que davant aquesta previsió hi hagués una reacció més aviat generalitzada de fer foc nou. Però no és així. El fracàs d'una cabòria o d'un groller determinisme no sembla que porti a voler reflexionar racionalment, inductivament i realistament.

En realitat, una follia irrealista de caràcter estatista és essencialment aprofitada per una altra cabòria, ara comunista, la de "Podem". Hem deixat Herodes per anar vers Pilat. Un cop instal·lats en la irracionalitat hi ha qui passa a fer tastets, sempre irracionals.

Amb l'independentisme es va eixamplar un broc modest per optar per un broc immens. Ara, en comptes de reduir-lo, es pot canviar el vi del porró, quan el problema és que cal tornar a tenir un broc més petit, fossin quins fossin els objectius últims de les dues barbaritats fallides. Són la comunista o la d'un nou Estat nació, model sorgit de la Revolució Francesa que causà infinitat de mals arreu.

Tot porta a sospitar que la matriu de l'origen del desastre és la recerca d'algun maximalisme, sigui quin sigui, encara que palesament no serveixi per poder resoldre ni millorar res.

Sense jugar a cap cerimònia de la confusió, establint demagògicament comparacions injustes i ridícules, hi ha processos de recerca de mil·lenarismes salvadors a molts llocs. En el món musulmà hi ha el fonamentalisme islàmic. A França, el racisme postfeixista del Front Nacional. A Amèrica Llatina brots -tots a la baixa- de comunisme primitiu i a la vegada populista, sense obrers.

Mai no he cregut tenir el cent per cent de raó en res. Però, en el que exposo, potser en tinc més que un polsim. Si és així, no entenc com no hi ha més reflexió ni més acció reconstructora d'un país -uso el mot amb l'ambigüitat de Josep Pla- que fa quatre dies (o en tot cas fa quatre anys) estava molt millor que ara.

Hem empitjorat perquè Mas cregué que llençant-nos a la piscina buida del radicalisme foll ell podria continuar a la plaça de Sant Jaume. No trobo paraules per qualificar aquesta falta de mer sentit comú ni el seu superàvit d'inhumanitat. Des del primer moment estava cantat que passaria el que ha passat, i el que ens queda per veure.

Tornar a recuperar el seny serà entre molt difícil i impossible. No s'ha ensorrat només el que anomenem "la política", sinó molt més.

Intel·lectualment estem sota mínims. S'ha creat deliberadament una faràndula conceptual a partir d'una operació de poder polític. Per tant, tenim fronts que encara passen desapercebuts, malgrat ser reals.

La cirera del nostre enverinat pastís és la destrucció de la major part de la comunicació social catalana. Ens havia de protegir, mitjançant la primacia de la veritat, i ha esdevingut una arma destructora, amb l'ús sistemàtic de la mentida, la cridòria i la desqualificació de qui molesti.

Si hi afegim la situació de l'escola, de la Universitat i d'un clanisme total, tenim un panorama lluït.

Ara bé, ara també tenim alguna bona enquesta així com més connacionals que es desperten d'una hipnosi d'estar per casa. El fumut és que en veure la realitat potser passaran a patir insomni.