Hi ha temes cabdals en què a l'hora de tractar-los es dóna una paràlisi generalitzada. Un d'ells és el de la corrupció, malgrat que avui qualsevol pot veure que aquesta maldat està en el centre d'una crisi del nostre sistema constitucional. Ja veurem com en ens sortirem. Desitjaria que la compareixença de Mas en una comissió del parlament fos un bon pas. El mal està arrelat i és perillós.
A l'hora d'obrar de veritat tot està més confús del que caldria. No hi ha una lluita multiforme i eficaç contra la corrupció, agafant el tema en tots els seus aspectes, anant al fons i amb una voluntat legislativa, tant preventiva com repressiva, intel·ligent, sentida i eficaç.
Algunes coses han millorat, una mica o força. Una que pot semblar marginal, i no ho és, consisteix en el fet que l'actual rei, Felip VI està molt preocupat pel tema. Ho sé d'excel·lents fonts, si bé n'hi ha prou d'escoltar discursos seus. En síntesi, creu que la corrupció, si continua, podria fer-li perdre la Corona. Constitucionalment, té poc poder polític, excepte en moments i temes singulars. Recordi's el 23-F. Però cal esperar que eventualment el fet que descric també tindrà el seu pes.
També ha millorat el marc internacional respecte als paradisos fiscals. Cal fer més i segurament es farà. Hi haurà sempre racons, però ja n'hi ha menys. També han millorat els mecanismes fiscals dels Estats i la col·laboració internacional. La barreja entre diners fiscalment bruts i els pitjors, com són els del terrorisme i dels grans temes criminals (droga, tràfic de persones, d'armes, obres d'art, etcètera) fa que el cercle de persecució vagi essent perfeccionat. Però és un mal mutant.
Tot allò no obstant, hi ha altres aspectes molt negatius, així com enquistats a casa nostra. Un de genèric és el relatiu als mecanismes de poder polític. Aquí són els partits, no pas els parlaments, per això hi ha molta corrupció lligada als partits i poca als legisladors.
És un meu criteri, que exposo quan puc, amb poques possibilitats de ser escoltat, voler que els mecanismes actuals propis del poder vertical de l'Estat deixin pas a institucions d'autogovern institucional. Són organismes independents del govern però controlats pels parlaments i gaudint d'una autonomia funcional molt gran. És el sistema propi de Gran Bretanya, dels Estats Units i de la Unió Europea. Cada dia l'adopten més Estats. Aquest sistema requereix persones amb una honestedat a prova de bomba, amb una protecció institucional que eviti que els poders governamentals (de fet els partits, bàsicament) puguin afectar-los.
Certament, aquí tenim funcionaris que, en general, no són corruptes. Però la seva dependència directa del poder polític limita la seva professionalitat. És per sobre d'ells que els polítics determinen les contractacions, prenen les decisions i, en definitiva, posen els punts i comes de manera que, en molts de casos, tot vagi com volen els polítics.
Com escriu el millor tractadista de la corrupció a Espanya, el professor Alejandro Nieto, "hi ha una professionalització de la classe política" i una "empresarització dels partits i dels governs". Això ha institucionalitzat la corrupció, fent-nos creure que és inevitable.
No hi ha un augment de l'honestedat pública, sinó només una recent presa de consciència que la corrupció contribueix a empitjorar la nostra economia, o el que en queda. El cas de Podem també està mostrant que la denúncia ?verbal de la corrupció pot amagar actituds que són variants de la ?mateixa corrupció. Aquesta no desapareix amb frases als mítings sinó amb lleis i persones honrades.
Per descomptat, cal destruir la corrupció. Per això és necessari exposar-la amb profunditat, mostrant les seves múltiples facetes, així com la possibilitat que sempre tenen els corruptes d'anar-se adaptant. Després caldran uns canvis que ara encara ni s'oloren. Caldrà un altre marc i persones en les quals la seva estructura de valors comprengui, a nivell superior, una voluntat de combatre efectivament la corrupció que ara no es dóna. Mentrestant, escriure'n, debatre'n i no tenir por de denunciar-la ha de ser una activitat quotidiana dels pocs que ho podem fer.
