Se'm posa la pell de gallina: aquesta família ha governat 23 anys el país. Els déus ens han estalviat haver de conèixer la resta de la troupe, però en fem prou amb l'arrogància de patriarca, matriarca i primogènit per entendre d'on ens vénen els mals: Catalunya era el seu cortijo i nosaltres els jornalers. Si a això s'hi suma una classe política de nivell obscè (busquin a internet una comissió del senat dels EUA i comparin el nivell: no podran parar de plorar) entendran que d'aquí endavant quan algú em pregunti d'on sóc, li respongui que afganès. El que sigui abans que català.

Un escolta Ferrusola, li veu la mirada, i sent pena per Pujol. Ni mitja dotzena de milions a Andorra lliures d'impostos compensen mig segle de matrimoni amb una dona així. L'autèntica humiliació de Pujol no va ser al Parlament, va ser després, a casa:

-"Com permets que la plebs ens tracti així, Jordi?"

-"Però Marta, jo..."

-"Calla, burro. Que ets un burro. Quanta raó tenia el pare quan em deia que no em casés amb tu, que eres un donnadie. Avui tornes a dormir al sofà!"

-"Que em fa mal l'esquena, Marta. La culpa és dels nens"

-"Als nens no me'ls toquis! No me'ls toquis, que t'arribaré a la cara. Al sofà! I que no t'ho hagi de repetir!"

Quan els pares discutexen, el nen gran, com tots els nens, dissimula. Està muntant un Ferrari dels que compra desballestats: ara dibuixo amb guix un caballet rampant, ara mato una foca i ja tinc tapisseria, ara robo una roda a un Seat León i ja colarà, i ara ja està, com nou, i tot Barcelona m'admirarà.

Només imagino una cosa pitjor que ser governat per aquesta família: formar-ne part.