He viscut intensament anys singulars. Van des del franquisme tardà a la bogeria generalitzada del present i, segur, de l'immediat futur, passant pels de la Transició.

Ara bé, mai no havia vist una crisi tan profunda i general. Els que creiem que el nostre món era pacífic i pacificador, veiem que no és un món, ni nostre, ni pacífic.

El van dominant els més agosarats. Per acabar-ho d'espatllar, crec que la comunicació social no pot aspirar a fer massa res de bo. En tot cas, mai tant com es va poder fer durant la Transició. Abans teníem problemes exteriors o generals, ara n'hi ha molts dins ramat propi. Sovint penso que pot ser millor destacar en res. És ben trist.

La comunicació social, com gairebé tot, està afectada o pervertida per la política politiquera. El poder polític domina l'agenda mediàtica. Per descomptat i si tens molta sort, hi pots posar una mica de cullereta. Però és com voler buidar el mar a gallejades.

Les cúpules polítiques estan angoixades pels paquets de problemes que tenen damunt la taula. En comptes de cercar ajut, que és el que fa tota persona honesta quan està perduda, es dediquen a crear un clima de degeneració i enfrontament col·lectius, per fer creure que la culpa és d'altres, no sabent ben bé de qui.

Amb aquest panorama i en aquests darrers dies he trobat uns pocs polítics amics -alguns de les cúpules que queden- que m'han volgut donar la sensació que estan esgotats, rendits, només disposats a no deixar-se emportar. Volen sobreviure en un raconet. Com a màxim arriben a tenir un cert escepticisme irònic o una minsa ironia escèptica.

En uns pocs casos han volgut explicar-me coses singulars, per amistat i potser també per inèrcia. Ara constato que no tinc ni esma per exposar-les. No és por: és càlcul. Veig que si et trenques les banyes només en resulta que et quedes amb les banyes trencades. Si dius o escrius sobre fets certs però que queden fora de l'agenda ?acceptada (voluntàriament o per força) et pot passar el mateix que segles enrere succeïa al missatger que portava males notícies, a qui li tallaven el coll. Si només em preocupés el meu cul escriuria solament de flors i violes.

Tothom sap que a Catalunya tot va malament. Però el pitjor és que s'hi ha resignat. Han optat per fer la viu-viu, i potser tenen força raó. Recordar-los que el que han volgut oblidar et pot costar car. Són pocs els que t'ho poden agrair, perquè molts han optat per l'ensopiment.

De vegades et conviden a fer alguna xerrada. En una d'elles, ben recent, una jove professional em va dir que coincidia en la meva anàlisi pessimista, si bé afirmà que volia contribuir a millorar el nostre enfonsament. Li vaig dir que no veia cap llum, ni cap final del túnel, malgrat també necessitar-lo. Pobra noia. Tanmateix vaig creure que era millor no enganyar-la. Ja hi ha prou mentiders de tots els colors. El grau de fal·làcia augmenta a nivells folls. Penso en l'ultracomunisme de Podem i en l'autoradicalització de sempre radical independentisme.

Em diu una persona que ho va sentir que al final del primer 11 de Setembre independentista i militantment massiu, el conseller Francesc Homs es va exclamar: "L'hem feta grossa". Si es pren l'expressió en el seu sentit idiomàtic i autocrític -una virtut que Homs no té- se li pot donar la raó. En efecte, molts l'han feta molt grossa.

Ara ningú la pot aguantar i ens està caient a sobre. Es va obrir la caixa dels trons, en substituir l'"anar fent" per l'irrealisme, per "fer-la grossa". Els que s'ho van inventar obraren així perquè no tenien ni tenen capacitat d' "anar fent", d'anar atenuant els problemes que tenim. En veure'ls van radicalitzar-se, amb clams de fugida endavant.

Van creure que "fent-la grossa" ells quedarien tapats per la seva gran mentida i nosaltres ofegats per aquesta. Durant un temps això ha anat així. Ara estem dats, beneïts i sofregits, mentre que els nostres botxins polítics, culturals i intel·lectuals continuen bramant que la culpa no és d'ells. Quins nassos! Qui en té la culpa sinó els que es van inventar una i més cabòries mil·lenaristes? Van crear una Vall de Llàgrimes i encara se sorprenen de veure'ns tristos. Però ningú en vol ser el pare.