19 de maig de 2015
19.05.2015
Diari de Girona

Catalunya, un «poble de Potemkin»

19.05.2015 | 00:00
Catalunya, un «poble de Potemkin»

Entrem en una setmana d'expectació. Hi ha molts de punts d'interès si bé destacaria saber què passarà amb l' ajuntament de Barcelona. Queda molt bé, sobretot fora del Cap i Casal, dir que no hauria de ser així. Però què hi farem, les coses han anat com han anat. Si CiU i ERC reben una forta patacada a Barcelona i, a més, es vesteix una alternativa sense Trias, no hi haurà 27-S, s'endarreriran les eleccions i l'independentisme accentuarà la seva davallada.

A Artur Mas, molts li podrien dir "ens vas dir que només podíem triar entre tu i el Diluvi, i hem triat el Diluvi". A dia d'avui no es veu cap projecte transversal amb vocació refundadora. Ho lamento.

Així, dilluns vinent es constataran mancances del sistema creat en la Transició (amb mals estrictament catalans afegits), com també les limitacions dels partits per generar bons líders, la debilitat de tot el sistema quan, des de fora, sorgeixen nous missatges (falsos o no), la gravetat de la corrupció i la dificultat de construir reformes viables. Uns no volen canviar i altres només plantegen la via de la trencadissa. Molts ens ho mirem, justificadament espantats.

A l'hora de la veritat, la majoria de polítics no fan res per canviar el "poble de Potemkin" en què ens hem pogut convertir. Aquell nom va sorgir d'uns grans decorats de cartró-pedra que el favorit i amant de l'Emperadriu Caterina de Rússia, Grigory Potemkin, feia construir al llarg del riu Dnieper, per ensarronar. Jo n'he vist un altre cas. És un poble cent per cent artificial, creat per la tirania comunista de Corea del Nord, a tocar amb la zona de separació amb Corea del Sud, a Pan-Mun-Jon. Només es veien ombres xineses artificials, però aparentant ser reals. Qui m'acompanyava en digué: "en 20 segons veuràs l'ombra d'una pilota i tres segons després l'ombra d'un al darrere". Així va ser.

Avui a Catalunya no hi ha una voluntat generalitzada de superar aquella ficció i construir una bona realitat. Temes gravíssims, com la sanitat, l'educació i l'empara social són sovint només usats pel descrèdit de l'adversari. Quan, de bona fe, arribes a parlar massa de coses serioses, aviat constates que tothom et mira millor si ets prudent i no suggereixes gaire res. El nostre castell de cartes no està pensat per a canvis. Pots parlar-ne, no suggerir-ne, i encara menys introduir-ne. Hi ha un sistema, confús, però real, que es resisteix.

És l'immobilisme d'un "poble de Potemkin" generalitzat, creat i ficat al cap per un poder mediàtic públic o subvencionat que ho para. A aquest poder li cal un sàtrapa polític que mani. No és res de magmàtic, sinó de vertical i constantment actiu. Què passarà si a partir de dilluns neix un poder policèntric, a diversos nivells institucionals i territorials?. Hi haurà algú que tingui capacitat per navegar en aigües amb vents i corrents diversos? I si el messianisme grandiloqüent i ineficaç de Mas s'ha convertit en una antropologia catalana? El citat ha usat una grandiloqüència esparverant que, per anys, li ha anat bé per a camuflar una radical incapacitat. P? Es voldrà canviar o bé reproduir?

Fa anys vaig comparar a Mas amb Juan Domingo Perón i amb el peruà Víctor Raúl Haya de la Torre. Ambdós van ser paradigmes de sengles desastres i de grans corrupcions. Crearen sistemes que van marcar, negativament, els seus respectiu països. Encara hi perduren.

Aquí, molts més que Argentina i al Perú s'ha d'extirpar un càncer social creat deliberadament per Jordi Pujol i grollerament potenciat per Artur Mas, ambdós amb desig de crear un sistema de control social que s' autoperpetués. No tenim només un problema polític, sinó megapolític, molt arrelat i amb molts beneficiaris.

Tanmateix, una via canvi, no l'única, però si imprescindible, és l'acció política, sempre i quan pugui ser eficaç, no pas portant a successius cops de cap contra un mateix mur. Veurem si diumenge s'obre alguna cletxa per a la necessària eficàcia, avui per avui, entre difícil i impossible. En qualsevol cas, superar la trista nit, imposada per Artur Mas, i dissimulada amb cabòries, és la primera de les necessitats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit