Em consta de creure, però Artur Mas està disposat a presentar-se el 27-S, malgrat que totes previsions que aconsegueixo de persones enteses en prognosis polítiques, coincideixen que encara hi perdrà més vot.

Intento contradir als meus interlocutors i no me'n surto. En convencen que Mas no buscarà una sortida suau. Coincidim que seria el millor per a la societat catalana que Mas plegués. Llavors, podria pensar a trobar dins de CDC un candidat amb més possibilitats que ell.

En dir-ho, un dels meus interlocutors es posa a riure. "El que menys vol Artur Mas - em diu- és que guanyi algú del seu partit que no sigui ell. Fins i tot faria de tot per destrossar-lo. Per a ell no hi ha un problema polític sinó només un de personal. És ell contra el món. Té una addició personal al poder, no pas a cap ideari al qual servir, ni cap visió col·lectiva de res. Els que se senten un messies no tenen un adjunt, o un "vicepresident". "Ans al contrari, es rodegen de mediocres que no puguin aspirar a substituir-lo. Homs i Rull en són proves vivents".

Consulto el que acabo de reproduir amb un altre dels interlocutors. Hi coincideix. "A Pujol li passava el mateix. Tu vas revelar, quan encara Pujol estava a la Generalitat (va ser el 1993, l'interrompo jo) que va triar com a successor el seu fill Oriol i que Mas només havia de ser un breu regent. Però la cosa va anar malament. Ara Mas no faria ni aquell tipus de filigrana de Pujol, típica del nepotisme i d'una visió racial o genètica del poder. Si les seves circumstàncies personals fossin les de Pujol, amb una àmplia família i amb fills més grans, a Mas també hi hauria passat pel cap. En aquest tipus de personatges hi ha un reflex instintiu, és a dir no après".

Em crec tot el que em diuen els meus interlocutors. Sempre he cregut i practicat que l'anàlisi política s'ha d'efectuar tenint al cap un arc referencial on, en un extrem, hi ha la sociologia (amanida d'història, economia i tot el que hi càpiga) i a l'altre extrem la psicologia, també amanida del que calgui, mentre sigui cert. En el cas de Pujol, per posar un exemple, fou certa la seva passió per Carmen Sevilla, que ja vaig exposar.

Mirant-ho tot plegat fredament i des del punt de vista ciutadà, el que no té explicació racional possible és que els dos esgarrifosos capítols del pujolisme, el primer amb Pujol i el segon amb Artur Mas, no hagin estat suficients per fer néixer un gran i moderat front antipujolista. Què coi hauria de passar per què aquesta necessitat urgent prengués forma? Ara ja n'hi hauria d'haver un, de manera que el 27-S assegurés una neteja del que ha deixat el pujolisme.

Raons morals, de decència, haurien d'haver-nos portat, amb naturalitat, a constituir aquell front. Però aquí ni s'ha arribat a dir, respecte al pujolisme, passat i actual, el que afirmà el primer ministre socialista gal, Lionel Jospin, de la deixalla moral que fou François Mitterrand: que el seu heretatge s'havia de sotmetre a un "benefici d'inventari".

Aquí hi ha hagut una espècie d'anàlisi parlamentària que, des del primer instant, va escollir una via envernissada, i amb poques conseqüències polítiques, en limitar-ho a una corrupció familiar. Aquesta existí però formava part (estava subsumida diríem jurídicament) en un marc de corrupció, com a element bàsic de funcionament polític general. A la vegada, calia incloure-la en el conjunt pretesament ideològic del pujolisme.

Es va emblanquinar molt. En primer terme, la destrucció genèrica del Dret amb la invocació de la pàtria necessitat. En no fer-ho, deixem un fil a l'abast del més agosarat. Així, ara ens trobem que l'alcaldessa electa de Barcelona ha dit que "desobeirem les lleis que ens semblin injustes". Ai caram, ¿quin soviet declararà que són injustes les lleis que ara els sembla que no ho són?". N'hi ha per posar-se a tremolar.

Eradicar el determinisme pujolista implica una feina enorme. Si altres determinismes també treuen les orelles (i segur que, com a mínim, ho faran) no podrem sortir-nos-en. El tema s'ha de liquidar al màxim d'aviat, però ERC no ho té gens clar. Qui ha apuntalat la destrossa sanitària de CDC ho pot apuntalar tot. Ho hem de tenir molt present, no oblidant-ho mai.