Després de més 37 anys junts, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va decidir ahir sortir del Govern posant en crisi una aliança amb CDC que va portar CiU a erigir-se en la principal força política a Catalunya, un matrimoni de convivència que no sempre ha estat fàcil i amb crisis recurrents. Amb Jordi Pujol com a gran estendard, ara caigut en desgràcia per la confessió de la seva fortuna oculta a l'estranger, CiU es va convertir en el principal partit català des de les generals del 1979 i va governar la Generalitat sense interrupció entre el 1980 i el 2003 -en tres ocasions amb majoria absoluta-, i va tornar el 2010 amb Artur Mas al capdavant.

Quatre dècades de relació des que Convergència i Unió s'establí com a coalició al setembre del 1978 i, ja el 2001, es van convertir en una federació de partits. Quatre dècades en les quals ha passat de ser el gran representant del pactisme català i partit clau per a la governabilitat d'Espanya pel seu suport als diferents governs entre el 1993 i el 2000, a iniciar un viratge sobiranista els últims anys fins a abraçar l'independentisme.

Ha estat precisament el bitllet comprat per CDC per al "viatge a Ítaca" i el fet que UDC posi més condicionants i inconvenients a aquest trajecte sense escales cap a la independència el que ha provocat el divorci entre els dos socis i una fractura dins de la mateixa Unió. En les següents línies repassem algunes de les crisis més destacades que ha superat la federació durant els seus 37 anys d'existència.

Municipals del 1991. Una de les primeres crisis que va viure la federació va tenir lloc abans de les eleccions municipals del 1991. Les negociacions per tancar les llistes electorals per aquells comicis es van allargar setmanes i van provocar tensions a la federació. Finalment, l'aleshores secretari general de CDC, Miquel Roca, i el president del comitè de govern d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, van signar el pacte per concórrer en coalició a les eleccions municipals. Això sí, Roca i Duran van evitar coincidir en la presentació de l'acord electoral, que CDC i UDC van signar per separat.

Discrepàncies al Senat el 1994. Una altra de les crisis va arribar el 1994 quan Unió i Convergència no es van posar d'acord en la votació de la reforma del reglament del Senat i van votar per separar. Segons recordava ahir El País, l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va intentar frenar la dissidència democristiana en la votació al Senat però no ho va aconseguir, ja que va ser impossible localitzar Duran que en aquell moment era a Xile. Una reunió entre Pujol i Duran va evitar la ruptura de la federació.

La successió de Pujol (2001). La crisi més greu que havia viscut la federació fins ara es va produir en el moment de la successió de Jordi Pujol que va enfrontar Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. Finalment, el 31 de març de 2001, Jordi Pujol va anunciar davant el consell nacional de CDC que no es presentaria a les eleccions catalanes i que el candidat de CiU a la cita a les urnes del 2003 seria Mas. Després d'una crisi interna, CDC i UDC van signar el desembre d'aquell mateix any un acord per constituir-se en federació. Dies després, la comissió executiva nacional de la federació va nomenar Pujol i Duran president i secretari general, respectivament. Amb el nou pacte, UDC va guanyar representativitat a les candidatures electorals. Quan no encapçalessin les llistes, ocuparien el segon lloc i també podrien encapçalar la llista municipal per Barcelona o la del Congrés. El repartiment global de les llistes quedava en un 60% per a CDC, 20% per a UDC i 20% a proposta de la federació.

La redacció de l'Estatut, gener del 2006. L'aleshores president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el líder de CiU, Artur Mas van tancar un "acord global" sobre el nou Estatut de Catalunya. Un pacte on no va ser present Duran i Lleida que es va sentir relegat en un segon pla per la seva absència en l'acord.

L'aposta sobiranista del 2012. Dos dies després de la multitudinària manifestació independentista a Barcelona amb motiu de la Diada, Mas va demanar a Madrid un Estat propi per a Catalunya. El 20 de setembre es va reunir a Madrid amb el president del Govern, Mariano Rajoy, que va rebutjar el pacte fiscal en considerar-lo incompatible amb la Constitució. Mas va anunciar aleshores eleccions anticipades i va assegurar que havia arribat l'hora que Catalunya exercís el seu dret a l'autodeterminació. Mas va ser reelegit, però CiU va perdre 12 escons, es va allunyar de la majoria absoluta i va pactar amb ERC. A partir d'aquí, les crisis de la federació ja no han girat entorn de l'intent d'Unió de marcar perfil propi dins la federació sinó que han estat protagonitzades per la diferència de criteris en l'aposta sobiranista.

La sortida a mitges de Duran del 2014. Duran va abandonar la secretaria general de CiU després de 14 anys com a número dos de la federació però ha seguit com a portaveu de CiU al Congrés i liderant Unió.

Convocatòria de comicis. El 14 de gener de 2015, Mas i el líder d'ERC, Oriol Junqueras, van acordar que les eleccions catalanes s'anticipessin al 27 de setembre amb l'objectiu que fossin de caràcter plebiscitari.

Diferents fulls de ruta. CDC, ERC, EUiA i les entitats sobiranistes van arribar, el març passat, a un "principi d'acord" amb quatre passos, com a full de ruta, per a la consecució d'un "nou Estat" després del 27-S. Tres mesos més tard, UDC va celebrar una consulta interna sobre el seu full de ruta sobiranista, en la qual es va preguntar als militants si volien seguir en el procés sobiranista fins a la "plena sobirania" de Catalunya, sense esmentar la independència, però amb condicions com diàleg amb l'Estat, seguretat jurídica i permanència a la UE. La direcció de Duran i Lleida va guanyar la consulta celebrada diumenge passat amb un escàs marge, cosa que de facto va deixar el partit dividit. L'organització juvenil de CDC va demanar la ruptura amb UDC i la dissolució de CiU.

Aquest dilluns, el número dos de CDC, Josep Rull, va llançar un ultimàtum a Unió i va demanar que de forma imminent respongués si volia compartir llista a les eleccions del 27-S, a les quals els convergents acudirien amb un programa "clar i explícit" a favor de la independència. Ahir va arribar la resposta. La direcció d'UDC va decidir sortir del Govern i posa en crisi l'aliança de CiU.