Quan constato la realitat evident i global del terrorisme islamista i penso en la incomprensió que a Catalunya hi ha del tema i en la ineficàcia a l'hora de combatre'l per part de la Catalunya politicoadministrativa (és a dir la Generalitat), m'envaeix una immensa tristesa.

A més, quan sento o llegeixo alguna de les habituals bajanades que, sobre aquesta gravíssima qüestió, emet la conxorxa politicomediàtica catalana, aquella tristesa es converteix en depressió.

Des del primer moment, tota la cosa diguem-ne de seguretat autonòmica va ser mal muntada. Intentar ara incidir-hi de manera benèfica -en el sentit de contribuir lícitament i gratuïta a un bé general- pot ser molt perillós. Hi ha mitologies diverses, amb els seus corresponents (i falsos) herois que es poden unir per dir que la culpa és de qui gosi criticar-los. En efecte, és un món on hi ha molts més barrets que caps. A aquests, no els sé veure un mínim de cervell. Mai no n'he sentit ni llegit res de seriós o tan sols responsable.

Fa uns cinc anys que vaig decidir contractar un llibre decent i ponderat sobre la qüestió per a una col·lecció que dirigeixo. Per descomptat, no tenia cap apriorisme de cap mena ni origen, ans al contrari. A més, oferia d'entrada fonts i documentació de primer ordre. Després de cinc anys d'intents honestos, dedicant-hi hores, setmana darrera setmana, vaig desistir, o posar la idea en el congelador.

El mateix em va passar respecte a trobar herois que escrivissin llibres també ponderats sobre la TV autonòmica, sobre l'ensenyament o sobre l'art a la Catalunya d'avui. Alguns dels molt pocs que ho podien fer bé em van demanar, amistosament, que m'havien fet ells a mi per voler-los tant de mal. Reconeixien tenir por de ser anihilats professionalment. Tenien tota la raó, com puc acreditar molt bé.

Del 16 al 31 de març del 2007 vaig publicar en aquest diari una sèrie de catorze articles que tenien per títol genèric El desastre de la seguretat pública (catalana). Entre els Mossos d'Esquadra van tenir un ressò que mai no els agrairé prou. A primera hora de cada matí ja havien estat reproduïts en dos diaris digitals d'aquell col·lectiu.

Ara bé, tot depèn de les cúpules polítiques. Per tant, estem igual. Segur que hagués estat més positiu que hagués dedicat el meu temps a descriure la pesca de la truita en els rius del Pallars.

Ara escric ben poc de terrorisme islamista, malgrat que crec conèixer bé el món arabomusulmà, on me'n vaig fer farts de viatjar, ben inclosos l'Afganistan dels talibans i la Síria dels Assad. Allò va fer que tingui una relació d'amistat amb experts, sovint professors, pertanyents a aquell món. Molts avui estan exiliats.

Aquí, a Catalunya, respecte al que pots dir o no dir, la cosa funciona de manera menys sanguinària. S'han construït uns deliris que impedeixen tot coneixement racional de realitats o drames molt greus.

Se'ns ha tancat en camps de concentració on la ignorància, imposada malèvolament i des de la politiqueria, fa el paper del filferro electrificat. Qui el toca queda rostit, com a mínim professionalment.

Per tant, hi hauria coses elementals i possibles a fer. N'he escrit (inútilment) mil vegades. He exposat que tots els terrorismes necessiten espais grisos que els emparin, els serveixin de reconfort, de refugi o de base de reraguarda. A França, durant anys, tot això no es va tenir prou en compte. Ara ja no és així. Avui coneixen millor que aquí l'enemic que tenen (com nosaltres) davant. Saben que l'acció d'ofegament conceptual és crucial. Mai ni enlloc el terrorisme ha pogut perdurar sense unes zones grises que l'emparin, encara que només ho facin amb lleus ensucrades i amb una falsa i del tot improcedent compensació de culpes.