Ho digué Abraham Lincoln: «Cap home no té una memòria prou bona com per esdevenir un mentider amb èxit». Ben abans, Aristòtil s'havia mogut en el mateix camp: «Un mentider ha de tenir bona memòria».

Respecte a Carles Sumarroca i la seva família els dirigents de la moribunda CDC que han obert la boca haurien d'haver tingut presents els criteris del president nord-americà i del filòsof grec acabats d'esmentar.

Com antecedent, exposaré la primera i única vegada que vaig parlar, només per telèfon, amb el patriarca del clan Sumarroca. Va ser en el diguem-ne curs 1982-1983, quan jo era «Director General del Projecte d'Empresa Pública de Producció i Emissió de TV de Catalunya», adscrit a la Presidència de la Generalitat.

Un dia a mitja tarda, la secretaria em digué que em trucava «el senyor Sumarroca, de part de senyor (Lluís) Prenafeta». En només posar-me al telèfon va anar al grà, en to que vaig considerar d'amo rural. «El truco de part del senyor Prenafeta per a que em doni el text del concurs per l'adjudicació de la instal·lació elèctrica de la futura TV catalana». Era important. Crec que de l'ordre d'un bon grapat de milions de pessetes.

Educadament, li vaig respondre que no podia fer-ho perquè s'havia de fer públic de manera que qualsevol aspirant a concórrer-hi se 'n assabentés en el mateix moment. El patriarca potser em va prendre per ximple, cosa que ja m'anava bé. Va insistir en que em trucava de part de Prenafeta, que li havia dit que jo tenia aquell text. Li vaig respondre que efectivament el tenia, que estava tancat amb clau i que no pensava donar-li. Va respondre de manera gens agradable, dient que li faria saber a Prenafeta.

La propera vegada que vaig despatxar amb Prenafeta de qui depenia, en virtut del decret de Pujol de delegació de funcions, no em va parlar del tema. Però poc després em demanà aquell text perquè, com era preceptiu, era ell qui el feia publicar en el Diari Oficial de la Generalitat. Tothom pot sospitar el que vulgui. No varem parlar més de la qüestió.

La primera reacció de CDC a l'escorcoll judicial a Torredembarra i a altres municipis va ser voler considerar-ho una acció del govern, quan era una actuació judicial a l'estat pur. Havia estat ordenada per un jutge, de la població citada, en base a una denúncia d'una regidora d'ERC i també del PSC. Però això es calla. Com encara es calla que aquella regidora d'ERC després no va anar a les llistes municipals d'ERC, cosa per la qual ara no és regidora. Com a mínim, no se la va premiar, malgrat merèixer-s'ho. D'això ERC no en diu res. Seria bo que se'n parlés.

Quant al jutge natural que va ordenar aquella molt justificada actuació em diuen que és català i sempre ha estat considerat un molt bon català. Això també es calla, cosa que em sembla bé, perquè els jutges sempre obren com a jutges. Si no ho fessin es veuria que, a Espanya, com a tots els països democràtics, la justícia s'administra a diversos nivells. Quan un dels nivells falla, intervé el superior. En aquest cas res no indica que això calgués, com ho reafirma que la defensa lletrada de CDC ni la fiscalia n'hagin dit res. El que han fet des de CDC és pura maldat mediàtica.

Una font jurídica em diu que una de les característiques processals de l'actual tema amb els Sumarroca és que un dels fills va col·laborar bé amb la justícia. Per tant, aquesta podria anar per molt bon camí investigador i tot l'afer pot ser sonat, força aviat.

Dimecres, en la compareixença de Mas a la comissió del Parlament, CDC va quedar pèssimament, al meu entendre. Va mostrar que la seva constant línia d'actuació és anar fent-la grossa, així com passar d'un tema a un altre. Mai no se cenyeix a cap tema o a cap punt concret. Això pot anar bé en el molt curt termini i respecte a tenir un bon àudio per ser emès per les cadenes amigues. Però a mig termini resulta fatal.

Tanmateix, el problema no consisteix en el fet que no hi hagi prou raons per copsar la naturalesa real d'un partit amb la seu central i quinze altres embargades. El drama rau en el fet que han sabut crear un món independentista impermeable a tota racionalitat i a tota evidència. Quan hi penso, tremolo.