Tot indica que ara hi podria haver una nova revifada electoral independentista. Ja en vaig indicar una dimarts passat. L'actual és deguda a un al·lucinant rebot de la molt justa presa de posició per part dels bancs, institucions financera i empresaris. Va ser justa i inevitable. En qualsevol país serè aquella important presa de posició, basada en una realitat innegable, hauria fet caure en picat les expectatives del vot secessionista. Aquí no solament no ha estat així sinó que ha causat l'efecte contrari: fonts molt fiables m'indiquen que, de moment, algunes enquestes puntuals i parcials indiquen que aquella decisió del món bancari hauria portat a indecisos a voler votar a Mas. És de bojos. Arreu, fer demagògia contra els bancs sol ser fàcil. Com ho és fer-ho contra el poder judicial, O contra la policia. O contra la Hisenda Pública. També hi ha demagògies contra l'economia de mercat. N'hi va haver fa poc a Grècia i ha durat ben poc. Menjar i viure decentment són drets dificils de deixar de banda.

Aquí la cosa va més lluny. Qualsevol cosa que es digui contra el secessionisme provoca un ruixat emocional, degut a què tenim a sobre un món propagandístic desfermat, irracional, de bojos. Diumenge es va tornar a confirmar amb la militant, ben pagada i immoderada Mònica Terribas, presumpta moderadora d'un debat electoral a TV3. Va arribar a menysprear expressament la llei i la juridicitat. Poder arribar a cobrar un milió i mig de pessetes a la setmana ho pot justificar tot. Ara Terribas pot reclamar passar al Guinness dels rècords com la presentadora més sectària del món, inclosa Corea del Nord, vers la qual TV3 sempre ha expressat admiració.

El fet és que CDC està radiant, continua donant instruccions de no tractar cap tema concret (cosa obligada per part de Romeva que no té ni idea de res) i atacar preferentment a la CUP. En efecte, els de Mas es consideren ja tan vencedors que només pensen en la majoria absoluta sense la CUP, cosa que no sembla fàcil. Recordem com abans de les eleccions del 24 de novembre del 2012 Mas també estava convençut de la seva immensa victòria, quan en realitat va rebre una espectacular clatellada. Clatellada que des d'aleshores ha estat seguida de moltes més.

Però tant li fa. Cointinuen somniant desperts. Una gola profunda de CDC em diu que aquest partit i ERC ja han decidit el futur govern de la Generalitat. El formaran sis persones designades per CDC i sis per ERC. O bé 7 consellers per CDC i 5 per ERC. La majoria seran dirigents d'ambdós partits. La situació seria pitjor que CDC i ERC no necessitessin la CUP i que "Junts pel sí" decidís realment fer a Mas president. En efecte, en el cas d'aquella coalició guanyés les eleccions, només un 26% de l'electorat total voldria a Mas de President. Dit encara més clar: la majoria de l'electorat no vol a Mas de President ni en el cas de què la seva coalició guanyés. Llavors es preferiria molt majoritàriament a qualsevol membre d'aquella coalició guanyadora. És a dir, Mas té una alta dosi d'impopularitat generalitzada com sempre han mostrat les enquestes. Mas no és volgut perquè és l'encarnació a la inversa del judici salomònic descrit a la Biblia. Llavors una de les dues mares que reclamaven un nadó hi renuncià perquè, en ser realment la seva mare i estimar-se'l, preferí que se'l quedés una falsa mare a no pas que Salomó el tallés en dos. Si Mas s'estimés Catalunya plegaria. Però no és el cas. Està en una estratègia de desastre col·lectiu per la voluntat individual de tapar el que essencialment és un immens desastre personal.

Això també ha creat un fet insòlit: l'existència d'empresaris que prefereixen la fallida del seu negoci a tirar enrere un "procés" que és grotesc, retrograd i a més, impossible. En temps de globalització voler recuperar el merdós model d'estat nació jacobí és tan ximple com restaurar la Inquisició o prohibir l'electricitat. El seny retornarà i Mas haurà de fugir. El que no sé és la data. D'aquí a aleshores hi pot haver kamikazes de l'economia. Però duraran molt poc.