puc informar que no hi ha hagut cap mort en les reunions que celebren, ara diàriament, els de Mas i la CUP per veure si aquesta formació li dóna suport perquè pugi ser president. No hi ha discussions sinó un profund, creixent i enfurismat antagonisme. Mas vol tornar a ser president i la CUP no ho accepta.

Fa dies que n'escric en una línia de continuïtat imposada pels fets. Sempre he usat fonts directes, tant de la CUP com d'ERC i, en especial, d'una fracció política en creixent augment, la constituïda, per la via de fet, pels contraris a Mas procedents o residuals de CDC.

Separadament, alguns dels al·ludits pogueren informar-me 'n el passat fi de setmana. Van llegir-me notes, fresques i sucoses. No podien haver estat inventades. Un francès diria que, sobre Mas, entre ambdues parts «no hi passa el corrent». Un nord-americà afirmaria que «la química» entre els dos bàndols no funciona gens ni mica. Etcètera.

Per tant, són falses les informacions que l'entorn de Mas fa publicar, segons les quals tot són flors, violes i romaní, en el camí -que fins ara veig impossible- per a portar a Mas a la Generalitat.

Armat d'aquesta base de partida, he gratat per a trobar les raons i les eventuals alternatives al lent suïcidi polític de Mas. M'ha anat prou bé. He esbrinat bones dades en fonts properes al propi Mas. El resultat no se situa en un marc líric, ni èpic, ni patriòtic. Va de prosa i de diners.

En efecte, amb un bon grapat mesos de Mas com a president en funcions, és a dir sense un Parlament que el controli -almenys en teoria- el diner públic, encara que en quedi poc, pot anar rajant vers la butxaca privada de l'amic. Ja ho coneixem. Penso en concursos, licitacions, obra pública, concessions, adjudicacions, sobrecostos, retallades, externalitzacions, supressió de serveis públics com per a fomentar serveis i guanys privats, contractacions i preteses racionalitzacions tècniques, en camps tan econòmicament atractius com ara són els sistemes informàtics de tota la Generalitat.

He usat fins a embafar o superposar expressions jurídiques per acreditar que no somnio truites. O és que puc ni recordar que una de les grans passions de CDC va ser i és la supressió del Dret Administratiu en les infinites i constants contractacions entre la sanitat pública i els guanys privats? No hi ha cap parentiu amb el finançament polític?

Una aberració tan immensa no es fa per raons jurídiques doctrinals recargolades, per no dir aberrants. La cosa va de pela, recoi, de guany crematístic i de la seva possible il·licitud. Si no fos així, que hi fan en el tema bons jutges i fiscals?

Paral·lelament tenim la brutal destrossa sanitària, ja efectuada i gens substituïda per una altra protecció sanitària a l'abast dels estaments més dèbils. En tot això hi està compromès un món, polític i econòmic, liderat per l'omnipotent «sector de negocis sanitaris de CDC», on a la vegada hi mana Jaume Aubía, persona clau de l'agònica CDC i cap indiscutible, des de l'ombra d'aquell sector. Abans ho fou obertament, com sentor omnímode del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Crec que la CUP hauria de tenir en compte que la continuïtat o la liquidació política de Mas no és una qüestió de detall, sinó la mare dels ous d'una lluita clau. A aquest respecte només tinc confiança en el poder judicial ja respectuosament esmentat. Va de confiança basada en fets.

És un tema d'un gran abast polític. Per primera vegada, ho va exposar, amb referents judicials, dissabte 5 de desembre La Vanguardia, titulant «El jutge creu que els Pujol van finançar despeses polítiques». Ho vaig comentar a la meva «Guspira» de l'endemà diumenge, dia 6.

Com estan ara aquelles «despeses polítiques»? Poden caldre alguns mesos per posar-les en ordre i fer que no s'hi enganxin els dits i els diners persones amigues del poder que poden necessitar ser emparades des d'una Generalitat en funcions i, per tant menys controlada que mai? Hi ha tema per a no badar ni jugar respecte a foragitar a Mas, orgullosament i clarament. Per jugar ja hi ha el futbol o els escacs.