Les línies ferroviàries solen concloure en una terminal. Ja no es pot anar més enllà. A Artur Mas li està passant el mateix: està arribant a una estació terminal. La llarga comèdia consistent a fer creure que la CUP li donaria suport s'està esmicolant, com sempre vaig escriure que succeiria. Si per atzar s'hagués produït una entesa l'haurien fagocitat en hores. Van voler marejar la perdiu i l'electorat i s'ha acabat el bròquil.

Ho he estat preguntant a persones de tots colors i la resposta ha estat unànime. L'home ens deixarà aviat i de manera que li costarà fer passar per digna. «Un bel morire tutta una vita onora» va escriure Petrarca en el seu Canzionere. Crec que Mas hi va somniar, però haurà fallit fins i tot en això. Si un dia esdevé realista, Mas haurà de mirar més a la fi del seu predecessor en tot -Jordi Pujol- que no pas a la del gran Petrarca.

No sé quants dies falten. Segurament un grapat de mesos. En porta sis sense fer res, literalment. Però caldria que plegués aviat. És una qüestió d'higiene mental i fins i tot de salut també mental. I potser també de salut somàtica. No descobriré res si dic que l'antítesi de l'equilibri psíquic és el deliri, i aquí hi ha una immensa follia mediàtica que porta a molts a delirar, a confondre la realitat amb les mentides que ens arriben a totes hores pels altaveus mediàtics, a la George Orwell, de la Generalitat.

No hi haurà un xoc de trens amb la resta d'Espanya. Però si un xoc intern a Catalunya, entre la cabòria virtual de l'independentisme i la realitat fàctica de la destrossa moral, econòmica i intel·lectual de Catalunya creada deliberadament des de la Generalitat, amb descarada voluntat de control social.

Hi ha una prova facilíssima a efectuar: entrar en una llibreria i veure què es publica ara a Catalunya, comparant-ho amb el que s'hi publicava decennis enrere. Caus d'esquena. Això del secessionisme morirà i serà enterrat sense que abans hagi aparegut un sol llibre respectable, neutre, descriptiu sobre el que podia ser un tema i ara és un no tema.

Tinc un parell de milers de llibres sobre el nacionalisme. N'he escrit ben bé alguns centenars d'articles, sempre en català, alguns des dels cinc continents, i mai no he estat secessionista, ans el contrari. De ser un tema al que li calia trobar, per elevació, aspectes constructius, o com a mínim ponderats, aquí i ara ha passat a ser un batibull sense cap ni peus, respecte al qual el més assenyat és fugir-ne. Tot això de la secessió catalana ho ha tret Artur Mas del seu barret, com els mags en treuen un conillet, des de la més absoluta i radical ignorància, així com amb manca de curiositat intel·lectual. Si algú hagués de debatre sobre algun tema important amb Mas podria evitar-ho reclamant l'empara del Tribunal Europeu del Drets Humans, invocant-hi que podria ser una pena degradant, per manca de nivell. Qui i en base a què podria argumentar el contrari?

Tanmateix hi ha un trista realista secessionista. Intel·lectualment és virtual, només lírica, únicament emotiva, sovint solament sanguínia, violenta, de cridòria, i encara més sovint contractada i ben pagada. A hores d'ara també han sorgit altres realitats, inclús la del comunisme més dur i resclosit. A Itàlia, on el comunisme va ser fort i ara ha desaparegut, del que tenim aquí allí en diuen veterocomunismo. Significa el comunisme més tronat, el de la vella guàrdia. Jo en dic el de l'anyada 1917. Conceptualment, sortim del foc per anar a petar a les brases. Vaja, pareix cabòries que alguna cosa quedarà.

Jo em trobo a gust en el camp de les idees, encara que siguin falses. Fan fàcil poder destacar les serenes i vertaderes. Però mai no hem de deixar de tocar de peus a terra. Ara caldrà veure què farà Mas en els propers mesos, perquè no veig que sigui fàcil aconseguir ràpidament un nou President i un Parlament català governable. Mas està encantat en poder ser per més mesos president en funcions, és a dir sense control possible per part del legislatiu. Caldrà estar amatent al sistema de govern, amb l'opacitat i més coses, que es van crear sota Pujol. En aquest terreny no valen els lirismes. El que cal són més esclariments judicials i després la creació de més mecanismes de protecció del diner públic. Si no ho assolim haurem perdut, i no ens ho podem permetre.