En els anys setanta, quan el primer ministre xinès Zhou Enlai (Chu En Lai) feia la seva primera visita oficial a París, un periodista gal li va preguntar quin creia que havia estat l´efecte de la Revolució Francesa, que llavors estava pels voltants del seu 180è aniversari. El dirigent comunista li respongué que «és massa aviat per dir-ho». M´aplico la mateixa reflexió respecte al recent nomenament de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat.

Per tant en diré poc. Però tampoc cal que emmudeixi. He dinat amb ell dues vegades. Una tots dos sols i l´altra amb un parell de persones més, una d´elles llavors diputat per CDC. Em va semblar un activista convençut, sense gaires particularitats. No vaig intuir el seu actual present. Tampoc em va causar el rebuig psicològic que em provocà passar quatre tardes, a soles, excepte la primera, amb Mas. Per això vaig refusar veure´l un cinquè cop, com ell volia.

L´egocentrisme i la corresponent actitud autoreferencial de Mas deixava astorat. Per això no em va sorprendre gens que ahir dimitís com a diputat, càrrec que havia acceptat amb ampul·lositat feia quatre dies. Ell és així.

Ja hi haurà temps de parlar de Puigdemont i de la seva peculiar arribada on ara està. Crec poder dir-ne alguna cosa inèdita. Ara començo per destacar que tenim un govern de baix nivell i on hi haurà moltes batusses. La primera cosa és òbvia. L´anterior pretenia ser «dels millors» i ha estat «dels pitjors». El nou és el dels «encara pitjors». En aquell hi va haver poques batusses i en aquest n´hi haurà força més. Està fora de tot dubte que Junqueras vol ser el futur president i que Mas és com la germanastra del conte que, sigui com sigui, vol que el mirall li digui que és la més bonica quan ser més abominable que ell resulta impossible. Fou Mas qui ens portà i tancà en una Edat Mitjana des de la qual no s´albira cap Renaixement. Aquest repugnant demèrit no li pot negar ningú. És seu i ho serà per sempre més. Com més ho vulgui negar més ho acreditarà, amb fets. Això sempre va així.

La nova ruta seria fàcil d´establir. Només caldria que Puigdemont desfés els infinits mals que Mas ha fet. Però Puigdemont no vol ni pot. En tot cas, reconeguem-li, per raons de pura forma, el benefici del dubte. Tanmateix, que ni tan sols refreni la màquina assassina de llibertats que són els mitjans de comunicació de la Generalitat (en especial TV3) no és ni mai serà perdonable. No ho pot ignorar. Sap que ara podria fer algun petit gest. Però no el farà. Quan un polític arriba al poder no liquida allò que li ha permès assolir-lo.

Ahir a la tarda, mentre escrivia aquest article vaig tornar-me a convèncer que Puigdemont no farà res respecte a la presó mediàtica que ens oprimeix. En efecte, avui o demà, Puigdemont designarà Jordi Vilajoana, nou secretari de Comunicació de la Generalitat. Fins ara era secretari general de la Presidència amb Mas, a més d´haver estat un fallit comissari polític precisament en el camp de la comunicació. Em sembla una decisió esgarrifosa.

Ahir Mas deixà el càrrec de diputat. Només en sé que estava molt pressionat pel «sector de negocis sanitaris de Convergència» que lidera Jaume Aubia. Aquest sector veu fatal el nomenament de Toni Comín com a conseller de Salut. Aubia buscarà qui defensi els seus delicadíssims interessos.

La designació de Comín ha estat una gran sorpresa, malgrat que Comín, antic membre del PSC i ara proper a ERC ha estat dient que volia ser-ho. Fill del sociòleg comunista i cristià Alfons Carles Comín (1932-1980), no té cap coneixement conegut en salut. Costa imaginar que pugui assumir la destrucció duta a terme pel seu predecessor, el sinistre Boi Ruiz.

Tot indica que comptarà amb la col·laboració de l´antiga consellera socialista de Salut Marina Geli i que designarà un antic alt col·laborador d´aquesta, David Elvira, director general del molt estratègic Servei Català de Salut. Elvira és considerat un professional honest, amb una trajectòria molt respectable. Sap de què va, cosa molt rara.

Mas té grans urgències. Una és encararar el mullader immens que té en el partit. El vaig exposar el passat dia 23, en revelar una autèntica conjura contra ell. Ara un fidel a Mas, l´ exconseller Germà Gordó, voldria sumar-s´hi, mentre que el fins ara cap del grup parlamentari de CDC, Jordi Turull intentaria defensar la tasca en el partit de Mas. És una tasca impossible en la qual ­Puigdemont es veurà implicat i respecte a la qual no hi ha cap dubte que Junqueras desitja la derrota final i definitiva de Mas. O sigui que hi ha tema i tela.