Un capgirell a Catalunya i a Espanya

Havíem d'haver fet canvis quan encara hi havia temps per dur-los a terme, gradualment. Però no es va fer. Fou per incapacitat, mandra, egoisme, visions de vol gallinaci i un munt d'ambicions egocèntriques. La gran animalada fou voler fer empassar que la solució dels problemes de Catalunya era la secessió.

Fou una bestiesa infinita. Portà a donar voltes a un fals problema i deixar de banda els temes reals. La pèrdua de temps ha estat immensa, i ho pagarem car. Mas ho sabia i ho volia.

Tanmateix, encara es pot somniar. Per exemple, es pot creure que Pedro Sánchez serà rebregat a fons dissabte vinent pel comitè federal del PSOE i hi sorgirà un nou dirigent, de veritat socialdemòcrata. Jo no ho crec gaire, com no crec en les bruixes de Llers. Però ho voldria.

Tampoc és segur que Podem arribi al poder. Però aquesta maldat amb potes pot perfectament fer un pas endavant. Això sol ja pot ser greu.

Fa molts anys que el món ha estat canviant i aquí s'ha estat tapant amb una alegria i una frivolitat que esgarrifen. Mentrestant, ens hem tornat una societat reclosa en si mateixa i tancada en presons envernissades, la més gran de les quals ha estat (en part és) el pujolisme.

Mentre el món entenia que el totalitarisme comunista era el que ningú no pot ignorar, un dels dos totalitarismes del segle XX, molts aquí van estar dient que l'error era que no havíem assumit prou el marxisme leninisme. Es va usar benzina per apagar aquell foc. Avui estem intel·lectualment desarmats i, malgrat això, molts se senten cofois. Mai no he tingut cap simpatia per Cassandra i, en canvi, molta per Ariadna. Però aquesta no ens ha llençat el seu mitològic fil. Serà molt difícil trobar-lo i agafar-lo.

No vull insinuar que passarà res de cop, ni de cridaner. En canvi, crec pot haver-hi un pèssim canvi aviat. Per dir-ho genèricament, els partits moderats i transversals estan força cuits i ho estaran més, malgrat que paradoxalment la majoria de la societat continua sent moderada i delerosa de transversalitat.

La política va pels seus camins intrínsecs. Crec que a Catalunya l'única esquerra que hi ha a Europa ( la socialdemocràcia, el centre esquerra) i la dreta ( els conservadors amb visions liberals) estan rebent una immensa patacada.

Aquí, l'esquerra està sent devorada per un aventurisme de trencadissa inimaginable enlloc més. Podem i ERC volen substituir el PSC i el PSOE. A hores d'ara sembla que els vagi prou bé.

Pel que fa a la dreta tants anys majoritària a Catalunya (CDC), Mas va muntar i dur a terme una trencadissa que costa de creure. Ha estat l'antítesi de Bismarck i de De Gaulle, dos dretans que volgueren reformar els seus països per evitar revolucions. Mas les ha fomentat, pensant només en el seu poder personal. És un cas únic de desvergonyiment, ressentiment i mala llet. A més ha estat la seva obra personal, duta a terme amb uns pocs col·laboradors que no valen res. Ho sé i alguns d'ells saben que ho sé. També cal pensar en els de la trinxera del davant, terme militar que no voldria haver d'usar.

Hi ha Ada Colau,que ha demostrat ser una política hàbil, molt múrria i temible. No la veig en una posició de pèrdua de força. Tot indica que serà per a Podem el que el PSUC fou per al PCE, però amb més radicalitat. Volen un cert grau d'entesa -ara sembla que fort- amb ERC. Aquesta només està intentant atraure més militants, trobar-ne alguns que tinguin una mínima qualitat, per esborrar del mapa CDC.

Veuen la conselleria de Salut des d'aquesta perspectiva partidista i politiquera. La salut dels ciutadans se'ls en fot.

Toni Comín només prendrà mesures mediàtiques, i encara. Tot està destrossat i s'anirà pansint més. El seu fetge i el de Junqueras li permetran aquesta maldat, i més que calguin, cap d'elles d'ordre sanitari. No saben ni què és això. Altres tenim la difícil comesa de mostrar qui són i quins mals ens portaran, segur.