Quan es va començar a albirar que hi hauria unes eleccions anticipades la meva esperança va ser que tant el PP com el PSOE fessin moviments cap al centre. Ho he suplicat des de fa anys i panys.

Respecte al PSOE fa anys que ho estic fent. En particular, des del 1997, en què en el Congrés d'Uppsala del Partit Socialista Europeu es va plantejar la Tercera Via, és a dir, la reafirmació de l'economia de mercat -el que els italians anomenen liberismo-, el pluralisme democràtic i, en definitiva, el que Carlo Rosselli (1889-1937) va formular com el socialismo liberale o el liberal socialismo.

Eren els temps de Toni Blair, Gerhard Schröder i de la transformació definitiva en un partit demòcrata i progressista del que havia estat el Partit Comunista Italià que havia estat el més potent de tot Europa. Lionel Jospin hi va estar en contra i també el PSOE.

Aquell debat va acabar en no gaire res, malgrat que en el segle XXI parlar de socialisme -és a dir de propietat col·lectiva dels mitjans de producció- no té gens de sentit.

Pel que fa al PP la cosa és menys directa en el pla conceptual. Podria estar més escorat vers el centre, és a dir més identificat amb la globalització, inevitable mestressa del present.

Es pot recordar recents i grans transformadors de les societats europees, com han estat, uns des de la dreta, altres des de l'esquerra, personatges tan diversos com Margaret Thatcher, Toni Blair, Willy Brandt, Massimo D'Alema, Enrico Letta, Matteo Renzi, etcètera.

Qui serà el nostre reformador? No ho podem saber, però sí que en cal un. Entre altres raons per evitar que es pugui reproduir un període amb tantes pallassades com han estat els darrers quatre mesos.

Intentar endevinar com serà el canvi és prematur. Però calen reformes profundes. El món ha canviat i nosaltres no ho hem fet. Parlant amb uns i altres -és a dir evitant cabòries- exposaré el que he pescat. La dada més xocant me l'ha donat un antic alt dirigent i membre del PSOE.

Em diu que en dies recents, quan Pedro Sánchez va estar a Andalusia, la presidenta socialista Susana Díaz va fer de tot per evitar que hi hagués massa (sic) militants socialistes en els míting de Sánchez. La meva font és molt seriosa i el que em diu ho he confirmat. Em precisen que l'entorn més pròxim de Díaz va evitar que s'organitzessin alguns autocars per assistir a mítings de Sánchez. Vaja, que Sánchez encara no és president del govern i ja el volen debilitar des del seu propi partit.

Ho explico a un antic alt dirigent de CDC mentre m'informa de les darreres barrabassades de Mas. Veig que la meva informació sobre Díaz i Sánchez no l'impressiona. Em diu «això era habitual sota Jordi Pujol». M'explica que ell va ser alcalde de CDC d'una ciutat molt dominada pel seu partit. S'hi organitzaven autocars per anar a mítings de convergència. Algunes vegades l'entorn directe de Pujol li va dir que suprimís autocars perquè la figura central del míting no era Pujol.

Pel que fa al PP em diuen que hi ha en el seu si un enfrontament obert sobre Soraya Sáez de Santamaría. L'acusen d'acumular molt poder i de ser la responsable de la mala imatge mediàtica del PP. Molts creuen que només té cura de la seva pròpia imatge i d'haver creat relacions singulars -a favor d'ella i no del partit- amb el diari El País. Sáez té relacions pèssimes amb Dolores de Cospedal. També em deixen clar que Rajoy té moltes crítiques internes, si bé es considera complicada la seva substitució.

No es pot parlar de blat fins que aquest no estigui dins el sac i ben lligat, respecte a cap partit. Ja veurem quin tipus de blat hi haurà dins els sacs. Serà un problema. Ara bé, el pitjor drama seria, des del meu punt de vista, que tant el PP com el PSOE no fessin passes vers el centre, vers la moderació.

Per ara i per desgràcia no sembla que hi hagi d'haver massa passes en aquest sentit apaivagador, en la política de relacions i enteses dins el bloc constitucionalista. Pel que fa als determinismes, tant l'independentista com el comunista, no veig que calgui res de nou, excepte respectar i fer respectar la Constitució i les lleis.