Fa pocs dies es va celebrar a la població gironina de Sant Martí Vell un sopar d'alcaldes de CDC presidit per Carles Puigdemont. Tenia contingut polític. Hi dominà el criteri que Puigdemont s'hauria de presentar a les futures eleccions a la presidència de la Generalitat. Per tant, abans hauria d'aspirar a ser el president de CDC i candidat a la Generalitat de CDC. Tot hauria de ser a inicis de juliol.

Hi assistien alcaldes de CDC de poblacions gironines així com d'algunes localitats de la resta de Catalunya, com Valls i Sant Cugat. Segons fonts directes, hi van ser presents les alcaldesses de Girona i de Figueres i el de Besalú, entre altres.

No hi va haver discrepància de criteris, sinó coincidència respecte que Puigdemont havia de presidir tant el partit com la institució d'autogovern de Catalunya. Fou després d'aquell sopar que Puigdemont va considerar en públic la possibilitat de tornar a aspirar a ser president.

Una de les fonts informants em diu: "No podem continuar fent veure que no passa res. Estem en una situació molt greu pel partit i per Catalunya. Hem de dir i fer alguna cosa. Cal respectar les posicions personals, però no podem posar-les per damunt del partit, ni del país". Em digueren que no hi havia entre ells distincions ideològiques. "Tots som independentistes" m'afirmà una font.

La línia de separació entre el seu discurs i el més o menys dominant en la cúpula de CDC té una llarga tradició a CDC. Consisteix en el recel mutu entre les cúpules del partit, centrades en Barcelona i els dirigents i quadres de comarques. De forma marginal, una font al·ludí que Puigdemont continua vivint a Girona mentre Santi Vila, pel qual ara no semblen tenir gaires preferències, ara ho fa a Barcelona. Políticament, no és gaire res.

Segons la meva modesta anàlisi, tot té la seva lògica. En efecte, com m'he fet farts d'escriure tot això de l'independentisme, del sobiranisme i altres ismes (federalisme, autonomisme, europeisme) és presentat, aquí i ara, amb una inconsistència intel·lectual i conceptual que fa caure d'esquena. No hi ha cap visió teòrica i les pràctiques concretes són d'allò més fugisser, inconsistent i contradictori. Tot és baix de sostre.

En el debat intern no se sol invocar formalment el dret a l'autodeterminació, malgrat ser el que volen, perquè a Catalunya no s'hi escau gens ni mica. Aquí la convivència de comunitats només està pertorbada per un mínim activisme molt subvencionat i sense interès. Tothom es casa o es divorcia sense ni pensar en cap identificació comunitària. Per això es van inventar el concepte nul i inexistent de "dret a decidir". Les petxines buides no poden ser reomplertes. Els drets bàsics són una qüestió molt seriosa i de gestació lenta.

En no haver-hi cap seriositat ideològica, estem només davant una operació tàctica basada en quelcom que salta als ulls: Mas ha cansat fins i tot l'apuntador de la seva inarticulada obra de teatre, de teatre de l'absurd. La pregunta escaient seria relativa a com és que Mas no ha produït cansament abans, dins el seu propi partit. Ara veure'l com una nosa pot ser com el rascar, en què, diuen, tot és començar.

Fonts barcelonines de CDC em diuen que ja hi hagut sopars de quadres de CDC a altres llocs, en especial a la Catalunya Central. Arreu la pregunta és que coi fa Mas respecte als problemes reals i concrets. Els alcaldes els veuen i els paeixen de prop.

Aquestes fonts barcelonines em diuen que tot el partit està espantat per raons alimentàries. És a dir, per si CDC torna a perdre més vot i més escons el 26 de juny, com apunten totes les enquestes. Llavors el partit es pot ensorrar, o, em diu una font, escindir-se. Però els costarà trobar una raó. Dir que ha estat perquè han perdut el sou que implicava ser quadre del partit seria massa fort. Però cert. Crec que Mas ja ha ensorrat CDC i és massa tard per a una operació de salvament del partit, com voldrien alguns alcaldes.