Pel que va dir dijous a TV3, en la darrera llepada que li van dedicar, semblaria que Artur Mas ja ha desistit de tornar-se a presentar per a President de la Generalitat. Va parlar amb una petulància sense límits. Va incitar que se li demanés retornar, precisant que hauria de ser per a quelcom més important que no pas president de la Generalitat, com -afirmà textualment- "president de la República Catalana". Tot plegat fa riure i, a la vegada, fàstic. No es pot anar tan sobrat. Ell menys que ningú.

En realitat estem més mancats de tot que mai abans. La primera de les mancances és un mínim de seriositat. Es diu de tot pensant només en el titular del diari de l'endemà. Els polítics usen xerrameca per evitar afirmar res d'important i els que els senten tenen la satisfacció de no haver de fer cap esforç per seguir-ho. Estan tots vacunats contra bajanades.

Però, ai las, estem en un moment històric en el que caldria posar-hi molt el coll, fent-ho amb alçada de mires i molt esforç. No hi ha res d'això.

Després de pensar-hi he arribat a creure que tot s'explica per un adagi casolà: "d'on no n'hi ha, no en pot rajar". Dir que tots els polítics són dolents, o igualment dolents, seria una injustícia. Hi ha lloc per a matisos i sobretot responsabilitats variades.

Però també és una gran veritat admetre que tots (sic) els partits no són instruments eficaços per crear polítics millors. Ans el contrari, comença a ser un costum que tots els polítics que es retiren solen ser substituïts per altres de pitjors. En privat només he trobat polítics que ho admeten, fins i tot entre els joves.

Com a esquer per atraure l'admissió de la veritat, he emprat sovint un adagi comú en la vida política francesa: "aquest polític no es coneix els dossiers". A França, tan sols la sospita que sigui així sol ser mortal. Et solen respondre: "vols dir?", "tan dolent és?". En canvi, aquí els interlocutors del moment solen callar i ofegar el tema. Aquí ja tots sabem que els dossiers no són per ser estudiats, i fot-li que és d'Ordis.

Aquí estem en el gènere tertúlia. Consisteix en trobar una ocurrència i treure-la en el bon moment. Va ser el cas del moltes vegades diputat i senador per Girona (i per CDC) Ramon Sala Canadell (1934-2008). Al final d'un dinar al que havia d'anar i que encara no sé per què servia, Sala sempre repetia una mateixa ocurrència, més aviat xarona. Me la callo.

Ara el llenguatge pot ser una mica més florit i fins i tot petulant però tampoc no hi ha res d'interès, com passa amb les tertúlies. Elevar-ne el debat resulta impossible. Si pretens fer-ho quedes cuit. Subliminalment, seràs acusat d'haver falsejat el que només es vol que sigui una batussa de cul de cafè. O un combat de lluita de TV on sembla que es matin però mai no hi ha hagut cap esgarrapada.

Per tant, el moment polític i electoral es greu i complicat. Em diuen que unes enquestes que es difondran avui mostren que a Catalunya, el 26 de juliol, guanyarà l'extremíssima esquerra de Colau, que serà seguida per ERC i Ciutadans, excepte que el PSC donés alguna sorpresa, com va fer en els darrers comicis.

En canvi, totes les fonts em diuen que la clatellada del pujolisme serà històrica. Pel que fa a la resta d'Espanya, tot indica que guanyarà el PP seguit del PSOE i de Podemos, aquests dos darrers força frec a frec.

Tot això hauria d'obligar a un combat ideològic que està per encetar. Prendre's l'extremíssima esquerra com quelcom de banal seria ser massa ximple. Com ho fóra permetre que CDC, després de les seves mil maldats, pugui continuar fent el que no té nom, en particular en el camp de l'assassinada sanitat expública.

Genèricament, els partits constitucionalistes han portat molt malament el procés electoral, l'elaboració dels programes i més coses. Encarnen un problema seriós. Però els determinismes comunista i independentista són milers de vegades pitjors. Saben fer empassar la envernissada ideològica delirant dels seus totalitarismes i populismes.

Mereixen ser destrossats en el camp dels seus respectius i pèssims balanços històrics. Un i altre determinisme requereixen dos combats (amb grans aspectes comuns) que aquí ni han començat i que arreu acabaren amb la seva derrota. Ambdós combats són urgents.