Després de molts anys de recerca, he trobat unes persones que han conegut i coneixen els mecanismes que fan que la cultura catalana estigui morta i enterrada, molt pitjor que mai abans. Ja en vaig exposar cinc cèntims. Avui intentaré fer-ho una mica més.

Tots els meus interlocutors són o van ser alts càrrecs o funcionaris de conselleries de Cultura de la Generalitat, en diversos períodes sempre sota el pujolisme. En una de les converses, un informant, que sap alemany, em diu «No podem tenir una cultura ni tan sols presentable perquè el que passa per ser-ho, i sobretot els seus subvencionats autors, estan rodejats per un Mauer der Schande (un «Mur de la Vergonya», nom que es dóna al mur comunista de Berlín)».

Una altra font, que ja va formar part d'una molt singular organització interna de la conselleria de Cultura (la «Comissió assessora per a la modernització cultural de Catalunya») afegeix: «Tot el que s'ha dit que es feia en pro de la cultura catalana en realitat s'ha efectuat per ofegar-la. La cultura és un contrapoder, o (com va dir Edouard Herriot) «la cultura és el que queda en l'home quan s'ha oblidat tota la resta». Aquí és un instrument polític de control social i sovint absolutament res més. També en això ens enganxem en el carro dels totalitarismes i els populismes».

Una alta font em diu: «en totes les infinites discussions sobre projectes culturals de la Generalitat, la tendència dominant ha estat no mirar prim per la publicitat pels projectes, però estalviar en la seva concepció, articulació i producció. En síntesi, ha dominat mostrar que la Generalitat feia o subvencionava coses, per damunt d'assolir un bon producte cultural».

M'exposen que així han passat a tenir carta de naturalesa uns personatges multiús, al servei del poder polític, que serveixen per a escombrar i per a fregar. Són sempre més del mateix. Si algú vol trencar aquesta homogeneïtat servil, tot seguit es crearà espontàniament una unitat en contra d' ell. En instants es recuperarà la lassitud de l'oasi. Tot tornarà a ser pla i familiar.

Què hi ha hagut en l'ordre creatiu en els darrers decennis? En cinema, per exemple, es volgué que hi hagués «alguna cosa en català». Un nyap, per exemple? Això darrer és el que hi ha hagut. Com en TV i en tantes formes d'expressió. Es venia a donar a entendre que, en ser en català, ja seria aviat bo. No ha estat així. Qui coi gosaria citar el pamflet televisiu Espanya, adéu?

Per tant, per aconseguir que aquest país es tornés a moure - cosa que ha fet molt poques vegades en la seva història - caldria una refundació cultural de nassos. Costa tan sols veure'n els caires.

A més, qui ha de dur-ho a terme? L'agosarat que ho intentés es trobaria davant un exèrcit de pidolaires molt ben entrenats. Són capaços de cruspir-se un pressupost en segons, després que el pidolaire de guàrdia hagi convençut tants polítics com calgui que vendrà la burra que més cal poder, no pas a la ciutadania.

Que ningú se n'estranyi: això és el que passa cada dia. Certament, aquí la cultura no és allò que queda en l'home quan aquest ha oblidat la resta, sinó allò que el polític necessita per enganyar més, millor i de duradora, fins que un dia la broma és desemmascarada. Ara bé, això costa, si bé darrerament TV3 hi ajudi a totes hores. Moltes gràcies per mostrar el plomer.