Ha estat un 11-S singular. La primera gran novetat ha estat la presència còmica, grotesca, sepulcral, d'Artur Mas. Hi ha estat de manera meravellosa: per demostrar i acreditar que no hi era. S'ha vist a la perfecció que Puigdemont no era el mateix tipus de personatge. Els catalans ens hem de felicitar els uns als altres.

En efecte, malgrat somniar (o fer-ho veure) en la Lluna de València del secessionisme) Puigdemont fa alguna cosa més que injuriar, la gran especialitat de Mas. Per exemple, sabem que tindrem eleccions al setembre. Ja és alguna cosa. Ara hi podrà haver estratègies, cosa que no vol pas dir que n'hi hagi, tant per part de Puigdemont com de massa ningú.

La manca total de contingut ideològic i programàtic en l'11-S fou un altre mal presagi. Ho dic ben seriosament. No vaig saber trobar un pamflet, un òrgan partidista, un número monogràfic, un opuscle, res de res, del magma secessionista que proposés alguna cosa clara, concreta i possible. Res de res.

Per a mi, fins fa quatre dies, la diada de Sant Jordi i de l'11-S eren ocasions en que trobava fàcilment documents dels partits, grupuscles i coses diverses (normalment molt marginals) que m'orientaven sobre les bogeries existents o naixents. Tenia molta utilitat per a mi.

Ara això s'ha acabat. Estem en el desert intel·lectual més absolut. No hi ha ni bogeries. Ni n'hi pot haver. Què podria dir un paper del pujolisme agònic que no fos posar a parir ERC, la CUP i qui fos. El mateix es pot dir de la resta del secessionisme. Tots estan contra tots. Fins i tot la coincidència entre la cosa de Colau i la CUP és de pa sucat amb oli.

Una altra dada, aquesta per a mi bona, és la davallada de l'assistència a la manifestació. Era clara, malgrat haver triat un format - llocs geogràfics diferents-que permetien fer molts de jocs de mans.

No hi ha dubte que la participació a la manifestació fou inferior a la de tots els anys recents, ben inclòs l'anterior. A l'ofrena de flors del matí al monument de Casanova l'any passat al matí, en què plovia, hi assistí una massa de més de dues mil persones. Enguany n'hi havia unes vint (sic) com tothom va poder veure per la TV, per TV3, que va fer mans i mànigues per millorar-ho. No ho aconseguí perquè era impossible.

Tanmateix, això no canvia res de substancial. Es digui el que és digui i fossin els que fossin, eren molts, més dels que podria haver aplegat cap altra visió del món, o el que sigui.

Alguns hi haurem deixat bous i esquelles, però no pas per fer néixer res de bo ni de nou. Amb seriositat es pot dir que en l'aventura separatista absurda llençada de Mas hi haurem perdut tots i cadascun dels catalans, fins i tot els subvencionats.

Per a mi ha implicat professionalment, humanament i intel·lectualment el període més negre i desesperançador de la meva vida. Crec que es podrà constatar. Tot s'hi ha valgut i tot s'hi valdrà en el futur immediat. Barcelona no ha estat ni serà per a la majoria cap festa. Més aviat un funeral.