Estic matant una part de mi mateix. Ho haig de fer i ho faig voluntàriament. En efecte, estic donant i en part llençant la meva biblioteca, de la qual he parlat moltes vegades, al llarg d'anys i panys. Tenia la barbaritat de set mil volums, dels quals pràcticament no n'hi ha cap de ficció, ni que no sigui relatiu als temps moderns. Certament n'hi ha d'història però de la que es projecta en el present com és la Revolució Francesa i també el comunisme. No hi mancava el pensament, en especial d'Isaiah Berlin, Norberto Bobbio, François Furet i seguidors seus.

Quant a llengües, hi dominen del tot l'anglès i el francès, seguits de l'italià. Hi ha poquíssims llibres en castellà i en català, sense que, per descomptat, això obeeixi a cap apriorisme. Comprava només en funció del contingut. Com que llavors viatjava, per descomptat per raons professionals, també comprava llibres de països conflictius aquí ignorats. En tinc molts sobre Etiòpia, Eritrea, Bolívia, Vietnam, Xina, Cuba, Afganistan, Marroc, Algèria i, per resumir, sobre les nacions originàries d'arreu del món. Vaig arribar a saber molt sobre temes que, ai las, no interessen gairebé gens aquí. Vaig ser ximple.

Els vaig comprar tots, cosa que en llargs períodes va representar la meva principal despesa. Havia implicat molts viatges a Londres, en els vols més barats i amb les estades com més curtes millor. Després, i ja fa anys, vaig tenir un compte a la llibreria Dillons de Londres. Llavors hi podia trucar i encarregar un llibre, donar el meu número de client que els portava a una fitxa manual on hi havia el número de la meva targeta de crèdit.

Normalment abans d'una setmana el rebia juntament amb la factura del meu càrrec a la targeta de crèdit. Ho trobava meravellós. Però anys després va arribar internet i aquell progrés va quedar obsolet. Com tantes persones vaig passar a tenir un compte a tres grans empreses de venda de llibre, les més grans.

Creia que anava acumulant un tresor, a la vegada que en treia un profit personal immens. Eren llibres que efectivament llegia o devorava. Citant-los també els usava en els meus articles, en especial en un de molt llarg (tota una pàgina) de política internacional que llavors publicava cada cap de setmana, però també un article més curt de periodicitat diària.

Això fou en els darrers mandats de Jordi Pujol. Era molt especialment crític amb ell, cosa complicada perquè el diari on podia escriure era cent per cent controlat pel mateix Jordi Pujol. Algunes solucions consistien a elevar el nivell -en això els llibres eren molt útils-, centrar-me en les manifestacions llavors actuals del dret a la diversitat (que eren sèries, en especial després de la caiguda del Mur de Berlín, per oposició a l'absència de tot del pujolisme) i també escriure molt sobre França com a model de país que llavors havia perdut el fil de la modernitat.

Qualsevol que llegeixi ara aquells articles trobarà el que he exposat a cada paràgraf. Potser llavors molts lectors no ho entenien, però no és una explicació a posteriori. És ingènua certament, però una explicació.

Tanmateix, una gran casa editorial dominada per Jordi Pujol -i després venuda al grup Planeta- va veure el que feia i per iniciativa pròpia va demanar-me que dirigís una col·lecció sobre conflictes i idearis identitaris. Estava molt ben pagat. Vaig dir que sí de seguida. Quan tot estava punt, amb el contracte redactat s'hi va oposar el mateix clan Pujol. Va ser esgarrifós. Fou una oposició a la meva persona. Malaguanyats llibres.

Finalment, hi ha hagut la gota que ha fet vessar el got. Amb Mas en el poder (i també després) el nivell del tema identitari i la trajectòria arreu del nacionalisme ha fet que no gosi tractar el tema. No és que no hi arribi, sinó que no puc arribar tan baix, superficial a ser tan utilitari i sobretot a mentir tant. A causa de com es tracta i es manipula aquí, tota la cosa nacionalista m'ha arribat a provocar un autèntic bloqueig. Literalment no puc. S'han literalment carregat una temàtica clàssica i històricament molt important. Ho destrossen tot.