Ahir en el Parlament, Puigdemont no va dir a quina hora serà el referèndum secessionista. Només va faltar això. Efectuà un seguit de sofismes per caure de cul. En síntesi, tot és segur i la resta són punyetes. Quedes bocabadat. Però com sempre sol fer, va tenir el valor d'efectuar algunes precisions, com que intentarà fer el referèndum a la tardor.

Totes i cadascuna de les dades objectives indiquen que no hi haurà ni en broma un referèndum d'autodeterminació. Però no passa res: poses cara assenyada, trobes les paraules adients i la resta són punyetes. Molts et creuran.

M'agradaria que aquí hi hagués cases de juguesques com a Gran Bretanya. Ningú apostaria que hi haurà una secessió. Per què, aleshores, no hi ha comentaristes que no ho diuen, en base a informació que està a l'abast?

No entenc per què Puigdemont pot parlar impunement de la pressió internacional a favor del referèndum quan no n'hi ha cap ni una. A veure, que algú em citi un suport, encara que sigui de la República de San Marino.

Dels intents de consulta i de les enquestes no se'n desprèn que domini la secessió. Ara ja s'han arribat a estudiar per organismes internacionals fotografies de manifestacions i el resultat ha estat depriment per l'independentisme. A més, s'ha oblidat que manifestar-se és una cosa i votar n'és una altra de ben diferent. Per votar tothom s'hi pensa molt més.

Puigdemont té una gran virtut respecte a Artur Mas: és educat. Deixa espai mental a qui l'escolta per poder pensar pel seu conte. Resulta molt més agradable. Però fa salts argumentals enormes. Dóna per provat allò que mai no ho ha estat. També té l'honestedat intel·lectual de deixar caure frases com «si el referèndum es perdés».

Té tendència a tirar una mica d'aigua al vi. Ara, per exemple, ja se centra en el referèndum pactat amb l'Estat i no pas en la declaració unilateral d'independència. Puigdemont també es va referir als percentatges de participació mínima que caldria per validar-lo, cosa que s'havia d'haver tractat des del primer dia.

Però tant li fa. Res del que digué portarà l'Estat a moure un dit. El tema va començar de tan mala manera que ara ja cap part escolta massa l'altra. A més no hi ha dubte que encara que volgués Rajoy no pot permetre un referèndum. Seria la seva mort política. La meva intuïció -que no és informació- és que Puigdemont ja té calculat que el referèndum no es podrà celebrar mai i anar per una via de trencadissa no l'atrau gens, cosa que no es podia dir de Mas o de la CUP. Puigdemont sempre està pendent d'una via de sortida, baixant veles.

N'ha de tenir una via de sortida o més i segur que mai no l'ha comentada a ningú. Demano a un dirigent d'ERC si Junqueras no s'ho tem. La resposta és immediata: «Per descomptat que sí. Que Puigdemont hagi confiat la realització del referèndum a Junqueras ho veu com un regal enverinat. A la vegada, tothom sospita que tot plegat ha d'acabar un dia o altre i que la manera millor seria amb un referèndum molt suau (diu light).

La font em diu que ara el finançament de l'Estat a la Generalitat va com una seda i que Junqueras n'està molt content. Tot possible endarreriment dels pagaments, a les farmàcies, per exemple, generaria interessos que hauria de pagar el Servei Català de la Salut. Per tant, totes les parts han esdevingut assenyades. Curiosament, ningú en diu massa res. Totes les parts prefereixen la lògica (ara falsa) de confrontació total.

El meu sentiment és que la confrontació permanent agradava molt a Mas i més aviat poc a Puigdemont. Caldrà veure com això evoluciona, en particular si la CUP continua punxant i refusant votar els pressupostos o no. Fins ara estàvem en una espiral enfollida de degollament mutu. Ara ja no està tan clar. Veurem si la possible defenestració de Sánchez, potser aquest cap de setmana, hi incideix també en sentit apaivagador. És probable.