Després de centenars o milers d'errades, és molt fàcil cometre'n més. N'hi ha prou de deixar-se portar, amb l'anar fent. Al cap d'un cert temps ja no sabrem què és fer ho diferent.

En efecte, què ha quedat del desastre de les darreres setmanes? Que Sánchez era un incompetent? No calia arribar tan lluny. De fet ens podien haver estalviat Sánchez ben sencer: ja n hi hauria d'haver-hi hagut prou amb el record de Zapatero. O què passa, que hem d'anar provant tots els ximplets, un a un?

Ambdós eren uns bufanúvols que podien prescindir de la realitat i substituir-la per especulació marxistaleninista de clavegueram. Podrien haver estat una mica més originals. A més, per aquest camí de "revivals" fracassats podem arribar a remuntar-nos a l'home de Cromanyó.

Hi hagut casos -per exemple Síria- on grups de fanàtics sonats es van apoderar del poder. Ho va fer en el 1971 Hafez el-Assad pare de l'actual tirà Bashar el-Assad. Creà una organització iniciàtica dins l'exèrcit i trobà el moment per fer un cop d'Estat.

En altres latituds fins i tot els cops de força requereixen una mica d'explicació o fer-ho veure. Aquí, vagi de filigrana poc democràtica o no sempre et quedaràs amb ganes de ganes de saber la veritat.

No sé en quantes jugades amb una mica de sabre hi va haver el nom de Josep Tarradellas. Va ser en el seu període final i més aviat breu. Alguns els vaig viure de prop, no pas per tenir-hi res a veure, sinó perquè llavors vivia molt intensament tota l'actualitat.

Amb els anys passats encara m'esgarrifen les zones d'ombra. Però hi són. Es van fer córrer cartes i declaracions variades, sovint mancades de massa sentit, però gens falses. Tot es va embolicar tant que finalment la confusió va guanyar. Ara crec que ja ningú ho remenarà més, per la insignificança de tot plegat.

No ens hem d' estranyar. Quan es fa d'aventurer tothom pot aspirar a fer-ho empassar. Així, preguntem-nos, què va passar durant la llarga crisi dels dos partits espanyols dominants?

Potser succeí el més greu de tot: que cap poder de fet va creure que valgués la pena fer res per sucar-hi pa, perquè no atrau. Algú, en efecte, que ja tingui poder i diners, pot desitjar dominar Espanya? Personalment, no ho sé veure, i a Catalunya encara menys.

Tots ens fem farts d'estranyar-nos en veure que pràcticament no hi ha persones de vàlua que aspirin a poder polític. Per tant, és una dada clau. Som una societat de la qual molts fugen i de la qual sobretot volen que en fugin els fills dels adolescents d'avui. Calen més dades per constatar que estem molt malament?

Hi ha un sector de la societat -sobretot el lligat al turisme i a l'estranger- que va fent. Però què passa amb el que abans era bàsic, nuclear, el dominant, el de la petita empresa? D'entrada procura no treure gaire les orelles.

D'aquesta manera es va capejant, sense massa ganes. Sort en tenim. Altrament estaríem en una imitació del desert de Sàhara. Així no es pot pensar a mitjà ni a llarg termini.

Sectors imprescindibles, com les Universitats també estan vivint en un món de superestructures oficials per evitar pensar en com estan lluny de les estructures productives reals. Algun pare refusaria una beca per al seu fill en una Universitat estrangera?

Mil vegades s'ha escrit aquí que hi ha països d'Amèrica Llatina que no tenen una Administració moderna ni neutre però ningú sap veure la nostra biga dins els nostres propis ulls.

La llista podria ser molt llarga. Que ningú la busqui. Aquí no hem volgut veure ni el darrer espectacle politicomediàtic. Ara estan a la mitja part. Tornant i hi haurà més del mateix.