Un periodista ha de contenir les emocions, però no puc negar que avui escric profundament consternat. Jo i tota la redacció del Diari de Girona. Impactat, i no refet encara, per la mort d'Alfons Quintà i la seva dona. Per la inesperada pèrdua i per les seves circumstàncies. Aparentment, un cas de violència de gènere, però l'article que va publicar el 2 d'octubre passat al nostre diari, titulat La sort de morir agafant la mà estimada, potser pot aportar una mica de llum a la tragèdia. Eren un matrimoni molt unit.

Sabíem que la seva salut passava per un mal moment. A mitjan octubre l'havien operat de l'artèria aorta. Una posterior infecció el va tenir unes quantes setmanes ingressat en un hospital. Feia pocs dies que havia rebut l'alta i dijous passat va reprendre les seves col·laboracions al Diari de Girona. Diumenge va publicar el seu darrer article, sobre un dels temes que més l'amoïnaven en els últims temps: la sanitat catalana. El mateix diumenge al matí encara va trucar a un redactor en cap del diari: el seu article no sortia a l'edició digital per un error tècnic.

Amb la mort d'Alfons Quintà perdem un periodista de raça; un periodista que no deixava indiferent ningú. Tenia grans admiradors i grans detractors. Era un periodista incòmode, també pel mateix director del diari. I, per això, els grans mitjans de Barcelona l'havien ignorat des de feia anys. Mancava de dues característiques que avui dia cotitzen a l'alça: docilitat i submissió amb el poder. Ell entenia el periodisme amb l'esperit crític que impera en els paisos anglosaxons. Als seus 73 anys el vivia amb la mateixa passió que el primer dia. Cada article era per a ell un examen de final de carrera. Descansin en pau Alfons i Victòria. A nosaltres ens costarà refer-nos.