Fèlix Millet ahir va tornar a somriure, per dins, però somriure. I va tornar a riure's de tothom. L'home que havia aconseguit tenir mig Catalunya a les seves mans en els millors moments del Palau de la Música, ahir, després de 9 anys, es va tornar a sentir com allò que havia estat: el «senyor Millet». El que semblava que seria una declaració de pur tràmit, on (algú ho havia apuntat) s'havia de dedicar simplement a ratificar les confessions dels Montull, es va convertir en tota una demostració de l'«aquí estic jo». Preparat per l'artilleria, quiet, un pèl ajupit a la cadira dels declarants i amb una veu ronca que delata la gran quantitat de nicotina que porta al damunt, Millet va deixar anar un reguitzell inacabable de frases com: «Va ser un error meu» o «Demano perdó».
Tanta disculpa i tanta assumpció de culpabilitat va fer que la declaració fos fins i tot embafadora, especialment al principi. Però a poc a poc l'home va anar apujant el llistó fins a arribar a allò que volia dir i que li pot significar una rebaixa de la petició de pena de la fiscalia. Sí, Convergència (ara PDeCAT, per si algú té dubtes) es finançava a través del Palau de la Música amb les aportacions provinents d'una gran adjudicatària de la Generalitat, Ferrovial. I sí, el «Daniel» de la documentació que figura en la causa és Daniel Osàcar, també acusat i extresorer de Convergència (ara PDeCAT, per si a algú encara li quedava algun dubte).
I ja està. La resta és més que conegut. El que ja havia dit en la famosa confessió del principi de l'esclat del cas i algun detallet que no té pèrdua sobre, per exemple, el casament de la seva filla al Palau de la Música.
«Em van demanar -va dir, donant a entendre que ell era un despistat que passava per allà- que el casament es fes al Palau perquè així es feia publicitat i la gent podria saber que s'hi podien fer casaments». Genial. Era tota declaració d'intencions de la seva venjança per aquests nou anys, en els quals deu considerar que no se li ha agraït prou el que va fer per la institució i per Catalunya.
I amb un cinisme de manual, contestava insistentment, fins a la sacietat, incansablement: «No ho recordo» o «ho preguntin a Montull, que ell era el que portava aquests temes» o, seguint amb la tesi del despistat, «això ho sabia la meva secretària». Si fins i tot l'home demanava perdó cada vegada que la presidenta del Tribunal li reclamava que parlés més alt.
I del cinisme a la presa de pèl. El fiscal: «Senyor Millet, aquest document estava al seu despatx». Millet: «Al despatx hi havia uns armaris i en els armaris s'hi guarden coses». Ja no era aquell home amb cadira de rodes que sembla un caído de la parra i que no sap on té la mà dreta i l'esquerra. Era l'amo de la seva declaració i el fiscal, per molts esforços que fes, no aconseguia atraure l'audiència. Tant va ser així, que Millet va arribar a demanar un recés per fer un «pipí» i quan la magistrada l'hi va concedir, traient pit, va dir: «No cal, puc aguantar». I va aguantar, tornant-se a sentir el «puto amo».
