l Vermellgate fa tota la cara de poder-se convertir en un gran embolic que s'engreixarà o que morirà d'inanició segons com vagin les relacions entre els postconvergents i els republicans.

Que Pascal i Bonvehí anunciïn el recurs a la fiscalia per castigar els culpables d'un espionatge del qual ja s'ha acusat Esquerra, no és el millor camí cap a la pau, i en canvi és una bona manera d'atiar les flames en un moment en què la convivència entre els coalitzats de Junts pel Sí no passen pel millor moment. Però hi ha més dies que llonganisses, i quan tots plegats hagin fet la digestió de la mona, les aigües tant es poden calmar com acabar d'agitar-se.

Els dos partits sempre s'han mirat de reüll i Junts pel Sí va ser parit amb fòrceps, amb l'ANC i Òmnium com a llevadores. Cal recordar que la candidatura conjunta en unes eleccions plebiscitàries la va llançar Artur Mas de sorpresa en una conferència a la qual assistia Junqueras, que va posar cara de pomes agres. Mentre va poder, ERC va dir que no al que considerava una mena d'OPA hostil, una manera de sumar-los com a crossa a una operació d'entronització d'Artur Mas com a gran líder del sobiranisme.

Dos anys després, Artur Mas ha estat apartat, CDC està en liquidació i les enquestes diuen que Esquerra lidera el sobiranisme a molta distància del PDeCAT de Pascal i Bonvehí, un partit sense candidat.

Ara són els postconvergents els que comencen a mostrar signes de paranoia en relació amb la puixança d'ERC. I ja se sap que el pitjor que li pot passar a un paranoic és que l'empaitin de debò.

El PDeCAT ha arribat a la conclusió que necessita marcar perfil propi, diferenciar-se d'Esquerra, i això significa alguna cosa més que ser independentista. Es veu que no són suficients els avantatges amb què compta: el president de la Generalitat i la portaveu del Govern pertanyen a la seva formació, però no es pot dir que treballin visiblement per beneficiar el partit de la popularitat que els dona el paper institucional. Tampoc el fet que tres dels quatre condemnats fins ara pel 9-N siguin seus (l'altra era d'Unió) no està encomanant al nou partit els beneficis de l'aura del martiri.

La sensació d'estar encallats crea malestar i els perdedors de les eleccions internes remenen la cua. Només els falta que Esquerra els encalci, o que els sembli que els encalça. Qualsevol comentari republicà aixeca butllofes a la pell fina dels demòcrates, i això és tan cert com que Esquerra no dubta a criticar el PDeCAT cada cop que marca perfil o, simplement, rellisca, com en l'afer d'utilitzar aturats en el referèndum.

És en aquest escenari que la gravació del dinar del Vermell i la posterior divulgació dels comentaris de David Bonvehí han tingut el mateix efecte que introduir un glaçó en una fregidora d'oli roent.

En primera instància l'espetec s'ha referit a les paraules pronunciades, i especialment a la presa en consideració d'un escenari de fracàs del procés i retorn a l'autonomisme, en el qual, segons Bonvehí, caldria presentar un candidat «autonomista». Totes les matisacions posteriors sobre el sentit de l'expressió no han aconseguit aturar l'ona expansiva, fins a l'extrem que ha hagut de refermar públicament el seu independentisme indestructible.

Però davant el perill de ser víctima del foc amic, és a dir, dels dards llançats des de dins mateix del seu partit, ha optat per cridar a la unitat contra l'amenaça exterior, que serien els responsables de l'enregistrament i la posterior divulgació. L'anunci d'una denúncia perquè la fiscalia investigui té garantit el protagonisme en els titulars, i desplaçar la qüestió del candidat autonomista,

La presència de Culell i Estefanell al restaurant, i de les seves veus a la gravació, donen peu a apuntar cap a Esquerra, una autoria que els republicans neguen per acusar en el seu lloc uns genèrics enemics de la independència. Els tècnics, si arriben a intervenir-hi, hauran de dir si des de la taula on dinaven la tinent d'alcalde i el metge cap de llista es podia captar la conversa de Bonvehí amb la nitidesa amb què s'escolta, o si calien aparells especials i, en aquest cas, a quin gerro s'amagaven els micròfons.

¿Podem provar d'imaginar-nos que la fiscalia actua i interroga Culell i Estefanell, i que finalment els imputa, i que tot això passa en un procediment iniciat per una denúncia de Pascal i Bonvehí? Junts pel Sí no es repetirà, però se suposa que almenys ha d'aguantar fins a la data del referèndum.