rossegueix a bon ritme el trasllat del Madrid-Barça a la competició política. L'evocació del futbol es va substanciar ahir mateix, quan la vicepresidència del Govern va parlar de «cop de peu a la democràcia», i el portaveu del PSOE va denunciar els que «trepitgen els drets». Només s'admeten metàfores pedestres, per descriure les morrades. Atès que tots els personatges enfrontats ocupen els seus càrrecs per decisió expressa del vot popular, seria correcte parlar de demòcrates a puntades de peu.

La majoria del Parlament de Catalunya va imposar ahir una llei del referèndum mitjançant procediments que recorden a la implantació al Congrés de la llei mordassa, denunciada per un editorial del New York Times com un cop de peu a la democràcia. Davant els mètodes expeditius del Barça polític, la vicepresidenta va concloure que «crec que no he passat més vergonya mai».

La torbació de l'ànim personal que afligeix la vicepresidenta convida a la simpatia solidària. Constitueix a més un excel·lent capítol per a les seves memòries.

Costa més esbrinar en què afecta aquesta vergonya exaltada als ciutadans atribolats per l'enfrontament de l'Estat amb Catalunya. Un contingent ressenyable d'ingrats es pot sentir fins i tot temptat a rebutjar el calibratge del vergonyòmetre vicepresidencial, que segons sembla ha arribat al límit.

Els més suspicaços es preguntaran fins a quin punt es va inflamar la vergonya de Sáenz de Santamaría quan Rajoy va enviar missatges de suport a Bárcenas, o quan va saber que un ministre del PP apareixia en els papers de Panamà. Es tracta sens dubte d'escàndols molt inferiors en magnitud a les presses del Parlament català, però seria encertat preguntar-se per què no van disparar les alarmes de la selectiva hipersensibilitat vicepresidencial.

Una cosa semblant passa amb l'al·lusió constant a les puntades de peu per ambdós bàndols. És oportú ressenyar que el Parlament va guitar ahir els mecanismes de tramitació burocràtica, però tampoc és desencertat concloure que la llei d'amnistia fiscal del PP es va tramitar patejant idèntiques cauteles.

Aquest text crucial per a la supervivència de l'Estat, en tant que sacseja la creença en el compliment amb Hisenda, no va merèixer una exegesi vicepresidencial malgrat ser declarat inconstitucional. Ni afectar la seva vergonya, o almenys no hi ha documentació referent a això.

Sáenz de Santamaría es refugia en la faceta sentimental del divorci irreconciliable amb Catalunya, sense aportar ni una dada sobre la interrupció de les hostilitats. S'empara al Constitucional, que guanyaria credibilitat també entre els catalans si no hagués estat presidit per un militant del PP, una altra dada imposada sense miraments i que no va torbar la vicepresidenta.

El Parlament pren dreceres per convocar un referèndum que mai hauria guanyat sense Rajoy a La Moncloa, segons demostren els percentatges de l'independentisme abans i després de l'arribada del PP al poder. Fins i tot la vicepresidenta de vergonya asimètrica reconeix que es van equivocar amb les esmenes a l'Estatut davant el Constitucional, hauria de garantir que en el futur tampoc es penedirà d'esgrimir al TC com si fos CR7.

El PP se sentia molt còmode amb la lletania que el seu desdeny a Catalunya li guanyava vots en altres regions. No pot queixar-se ara que el resultat d'un referèndum és incert i que la majoria de catalans no aposten per la independència segons els sondejos, tot i que es mostrarien aclaparadors en una votació sobre Rajoy.

Sense ànim de privar la vicepresidenta del seu estat d'ànim, produeix certa vergonya contemplar els demòcrates de Madrid i Barcelona a cops de peu. Un cop establert el mètode de confrontació, les raons no es corresponen amb la magnitud de la puntada, tot i que el PP es mostri còmode amb aquest criteri.

I més enllà del respectable avergonyiment de la vicepresidenta, sap com arreglar-ho, a banda de remetre a sentències de 2015? Altrament, que passi el següent.