Almenys en les tres últimes manifestacions independentistes de la Diada de l´11 de setembre hi havia una frase, amb diferents variants, que es repetia com un mantra entre els assistents: «Esperem que aquesta sigui l´última» o, directament, «aquesta serà l´última». Clar, clar. Sonava amb un to dubtós, de desig o esperança llu­nyana que no arribava. I encara que ahir el mantra es va repetir, ho va fer amb més convicció que mai, amb més autoconvenciment.

«Serà l´última, la pròxima serà de celebració», coincideixen la majoria els assistents que vaig aturant pel carrer Aragó, en el tram Besòs, on es concentren la majoria de gironins que s´han desplaçat fins a la capital. Per primer cop des d´aquella primera manifestació del 2010 post sentència de l´Estatut per part del Constitucional, sota el lema «Som una Nació, nosaltres decidim», la manifestació a Barcelona d´aquest 2017 ha arribat en un context polític gens clar però amb una referència clau: el referèndum de l´1 d´octubre. I un nou mantra ha sorgit: «Votarem».

De fet, cada manifestació ha tingut un motiu que l´ha esperonat. Per exemple, el 2015 coincidia amb el primer dia de campanya electoral (on guanyaria JxSí) i el 2016 (a nosaltres ens tocava a Salt) era la primera on assistia un president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que feia un any que havia accedit al càrrec amb el mandat dels «18 mesos». I ahir la manifestació arribava a les portes de l´1-O i quan l´alè del poder de tot l´Estat és més fort que mai.

En aquest context em planto al migdia al carrer Aragó disposat a copsar les primeres impressions dels gironins. El carrer encara és obert al trànsit i en trobo pocs, de gironins. Alguns aprofiten per dinar als bars i restaurants, un grapat seuen a les voreres o busquen l´ombra en parcs amagats. Jo, passo el temps fent un cafè al bar.

Quan surto la cosa està fluorescent. Les samarretes de l´ANC te­nyeixen ja el carrer. Els 300 autobusos que sortien de la demarcació han començat a arribar i desembarquen a l´asfalt amb tot tipus d´aparells festius. Colles geganteres, colles castelleres, grups de percussió... es van repartint pels diferents trams. Els assistents, famílies, grups d´amics, gent de totes les edats, caminen per un car­rer Aragó ja tallat al trànsit i envoltats per un ambient festiu, animats, pels diferents grups que seran els responsables d´animar la tarda.

Entre estelades, després de sortejar un grup de Flandes i una reportera estrangera, m´aturo al costat d´un punt de venda de samar­retes. Allà apareixen la Clara Seguí i l´Iban Sapena, dos joves gironins que arriben amb gana i busquen un lloc per dinar. «Espero que sigui la més històrica i l´última demanant la independència», assegura la Clara. Ella vol deixar l´estelada per lluir ja la senyera de tots. L´Iban coincideix. És aquí per «donar suport i fer país» per ajudar a aconseguir la independència.

Entre cares conegudes, alcaldes i regidors de molts municipis, en Francesc Vila, veí d´Hostalric, valora que les massives Diades han donat a conèixer «la causa» a Europa, i es fa, diu, fent «pinya i germanor» i «pacíficament i alegres».

Fins ara, tots els enquestats han assistit a les últimes diades. Per a Jordi Busquets, d´Olot, és la primera. Així m´ho assegura just després de mostrar -respectuosament- el seu total desacord amb l´estil, to i contingut dels articles d´opinió del periodista d´aquest diari Albert Soler. Ho esmento perquè avui Soler escriu sota aquestes línies (juro que no ho sabia, no pensi que ho hem fet expressament). Anècdota a part, Vila ha decidit enguany baixar a Barcelona per molts motius però sobretot perquè «estem a punt de decidir la nostra independència».

Els dubtes sobre si es podrà votar l´1-O també es palpaven entre els assistents. La majoria confiaven o estaven segurs que sí, com l´Anabel Villarejo, de la Canya: «El president ha dit que votarem i nosaltres també», diu contundent afegint que a «ningú a Madrid ens dirà» si s´ha de votar o no. D´altres, però, admeten certa «por», bé perquè no es pugui votar o bé perquè no guanyi el «sí» l´1-O.

L´hora de les 17.14 es va acostant i l´Antoni Vidal, també de la Canya, confia que el que es veurà serà una «bona demostració de força, de cara a nosaltres, de tothom i del Govern d´Espanya». De sobte, el so d´una campanada em posa en alerta. Quarts de cinc, penso, quan a tot drap passa una campana gegant pel costat. Literalment. És la campana Llibertat de la Garrotxa, que sona per alertar i cridar a seguir treballant fins a la «llibertat». El carrer ja és ple i la festa continua. Els Marrecs de Salt han descarregat algunes de les seves construccions, també els de Santa Cristina, els de Figueres o els de les Gavarres. Els capgrossos de Peralada i els de Roses encara donen voltes i els grups de percussió posen els ritmes.

A les cinc, la megafonia avisa que es procedirà a un minut de silenci per les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Un llarg silenci sepulcral s´apodera de la ciutat i es trenca només amb aplaudiments, crits de «No tinc por» i tot seguit amb el cant d´Els Segadors. A partir d´aquí ja només queda esperar que a les 17.14 surti la pancarta que passarà pels nostres caps. Ho fa uns vint minuts després. Aconseguit, un any més. Serà aquest «l´últim viatge»?