Sortir al carrer és la solució de tot. El meu fill Ernest, amb set anys ja hi té traça, i quan s'enfada surt al replà i al cap d'una estona torna a entrar. Als catalans ens encanta sortir al carrer tant com a l'Ernest. Dintre d'un ordre, per descomptat. A Girona, per exemple, les revolucions es fan a partir de les vuit del vespre, a aquesta hora sortia ahir la gent a manifestar-se, no fos cas que es perdés una hora de feina o un client trobés la botiga tancada. Pleguen de la feina, agafen l'estelada, criden una estona i tornen a casa a temps de veure Mi casa es la tuya, que en Bertín visita la Paz Padilla. Diuen que a Alemanya no hi ha hagut mai una revolució per culpa dels rètols de «Prohibit trepitjar la gespa». A Girona, a Catalunya, mai no hi serà per culpa de la maleïda jornada laboral. Si les empreses estiguessin obligades a donar als treballadors quatre hores lliures per fer la revolució, com quan les eleccions queien en dimecres, seríem imparables.

Però sortir al carrer, sí. N'hi ha prou que algú amb un micròfon al davant ens insti a sortir-hi, i ja hi som. Sense preguntar-nos res, que la gent que té micròfons al davant sempre té raó. Si ens ho preguntéssim, veuríem que hem arribat aquí perquè uns polítics inconscients van decidir que amb un miserable 48% de vots podien tirar endavant la independència. Perquè uns polítics amateurs van creure que podien desobeir fins que volguessin un estat poderós -mal ens pesi- sense conseqüències. Perquè uns polítics fanàtics van humiliar les lleis i el Parlament catalans, mirant només pels seus interessos. Per tot això més la intransigència de Rajoy. I quan està passant el que tothom sabia, ha arribat l'hora dels plors. Però com que també són polítics covards, els ha faltat temps per treure la gent al carrer i amagar-s'hi darrere. Si no sabien què passaria, són uns inútils, i si ho sabien, estan jugant amb els catalans. Mereixen, ells sí, anar al carrer.

L'única incògnita és saber qui serà el primer cursi que es posarà Unamuno a la boca amb el «Venceréis pero no convenceréis». El fet segur és que de tot plegat no en sortirà cap independència, sinó una majoria absoluta del PP a Espanya, on la mà dura, i més contra els catalans, aporta sempre rèdits. Gràcies Puigdemont, gràcies Junqueras, gràcies ANC.